Davant del Col·legi de Periodistes, a Barcelona, sento una frenada. A terra hi ha una noia que no pot aixecar-se, l’han atropellat. Em fa gestos. M’ajupo i em diu a cau d’orella que vagi a un banc que està al costat i que els digui que no pot arribar a l’entrevista de feina. La deixo ben assistida pel SEM i me’n vaig al banc. Des de darrere del vidre hi ha un paio que em fa senyals que està tancat. Gesticulo intentant que obri, que és important i el sento que crida que per qüestions de protocol no poden obrir la porta. No hi ha manera.
Porto l’ordinador a reparar, el paio em demana el DNI i fa un bonic escaneig en color del document. Li pregunto amb quin permís ho ha fet i se’m posa macarró: «És el protocol».
Vaig a l’Ikea i vull entrar a agafar un producte que està al costat de la caixa. Un guàrdia de seguretat em renya i em diu que he de fer la volta a Espanya per agafar les piles que tinc a un metre. És el protocol. Me’n vaig de viatge a Anglaterra i m’emporto per estudiar els apunts de dactiloscòpia forense. Com que al curs hem fet pràctiques, va tota la motxilla empolsimada de talc. Ja s’ho han imaginat? A l’aeroport els intento explicar l’origen del polsim però fins una hora més tard no em tornen la motxilla dient que «is a security protocol». Saben per què un pres ha de viatjar cinc hores en un cubicle immund, amb seient de xapa, sense finestra i emmanillat amb les mans enrere? Per protocol.
Està vist que qualsevol imbècil s’inventa unes normes a casa, els posa el títol de «protocol» i ja són intocables. Doncs saben quin és el meu? Cagar-me en els protocols.