Avui no estic fi. M’he emocionat amb l’homenatge a Jordi Pujol i no puc deixar de ploriquejar com un nen a qui li han tret la bicicleta aplicant el 155. Ja sabeu que sóc més rojo que un Ferrari, però mira que em cau bé el Pujol! Li deu caure millor a Antoni Martí Petit, cap del Govern d’Andorra. Em passa el mateix amb la Cifuentes. La seva renúncia és una pèrdua per a la política i és una pèrdua, a seques, per a l’Eroski o el Carrefour. De les millors torejant adversaris i una crack esquivant les caixes registradores. Fraga també era una persona treballadora, les coses com són. Sempre vaig pensar que era Benjamin Button. Si aquest home ja tenia aquelles pintes a Palomares l 1966, si visqués ara, amb la Generalitat intervinguda, probablement tornaria a la seva infància. Felipe González ... Felipe ... bah, ho deixo per a un altre dia. Caldria un article diari sencer per explicar el seu cas.
Reconec que sóc fan del Gabriel Rufián. Que desaprofitat que està aquest home! A mi, m’agradaria tenir-lo a Tarragona. Crec que a la porta de l’Ajuntament s’hauria de posar una taquilla per pagar per veure’l als plens: «Senyora Floria, vaig pujar ahir a un autobús de la República.... del 31», «senyor Ballesteros, crec que li agrada molt el circ, però als pallassos no», «molt de teatre ... romà».
Com a rojo, molt rojo, també em cau bé José Estrada (quan no recordo els noms de pila poso senyor). Imaginen l’Estrada o el Rufián als plens amb l’Alejandro El frío? Jo crec que sentiríem l’esperit de Labordeta en una psicofonía: «A la mierda», tot i que potser seria més efectiu el Juanca amb el seu «¿Por qué no te callas?»