Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Amb l’arribada de la nova administració americana del president Trump, molts són els temes que han aparegut a la primera part dels objectius comuns a reconsiderar i, de manera especial, un que no té la garantia de ser comprès per una ciutadania que no vol saber res d’«armament» però que exigeix una seguretat garantida a tots els nivells.

El tema de la defensa no resulta amable per una societat on la «misèria» és un fet quotidià al qual ens anem acostumant, i a la que se li han de buscar respostes via pressupostos públics, cada cop més minsos, condicionats per unes obligacions de pagament i una pressió fiscal sobre la ciutadania difícil d’explicar. Per tant, quan es posa com a element prioritari a la taula de discussió la necessitat que Europa participi activament del finançament de l’OTAN, es produeixen moviments polítics complicats que, ben segur, comportaran prioritzar determinades despeses en perjudici d’altres.

La impopularitat de parlar del tema, malgrat tot, no suposa que no s’hagi d’afrontar i és aquí on som ara, decidir el que farà Europa en els mesos vinents a l’hora d’incrementar el seu nivell d’aportació econòmica a l’organització militar de referència.

Segurament el tema i les seves conseqüències comportarà, agradi més o menys, buscar fórmules de coordinació a l’hora de fer la despesa militar pels diferents Estats Comunitaris com garantia d’aplicar un seny massa vegades oblidat, en funció d’un exercici de sobirania irrenunciable per molts països.

És clar que, si volem una Europa reforçada, després de la fugida dels Britànics, el punt de la defensa és un fet emblemàtic que no es pot deixar de costat, quan a més són moltes les dubtes que avui tenim plantejades en un món on els equilibris van variant permanentment i on la nova Europa no surt precisament molt beneficiada.

Passant a dades concretes, es diu que els europeus hauran d’incrementar la seva despesa militar prop dels 80.000 milions d’euros anuals que serà repartida entre tots els Estats i on Alemanya liderarà una aportació compromesa, però que per la resta de països, el tema també és milionari malgrat les dificultats pressupostàries evidents, especialment pel que fa al drama de l’endeutament.

En definitiva, la discussió no és menor, ni pot ser fruit del secretisme i, per tant, les setmanes vinents marcaran l’estratègia de futur en un apartat, més complicat del que podem sospitar, i on l’eficàcia exigida ha de venir lligada a una despesa optima i no sense límits ni transparència.

És cert que avui no s’entén la defensa conjunta sense cooperació, i el pes dels Estats Units és una evidència inapel·lable, però el que sembla clar és que el President Trump vol unes implicacions econòmiques que fins a la data no eren fruit d’un primer requisit que ara es converteixen en una referència emblemàtica que no es poden deixar de costat.

Esperem que el seny d’uns i altres ens aporti també conseqüències controlades en els pressupostos públics que han de garantir la nostra seguretat encara que massa vegades no vulguem saber res del tema per la seva implicació moral envejable però massa vegades fora de la realitat global.

Les diferències existents entre determinats Estats Europeus, no pot comportar un nou entrebanc per una Europa ferida, després de la deserció anglesa, que ha de buscar de manera urgent els seus punts d’acord per reconduir un projecte massa cops sota dubte per molta gent. També la renúncia a part de la sobirania dels Estats en aquest apartat, hauria de ser garantia de continuïtat per la Comunitat, malgrat els punts de col·lisió existents que haurem de superar també en aquest punt.

tracking