Reyes Estévez: «Ara torno a gaudir de córrer i competir sense mirar tant el crono»

És medallista Mundial als 1.500 metres, però d’aquí a unes setmanes s’estrenarà en el Mundial d’Ironman. Com es troba?

«La veritat és que em trobo molt bé i no he tingut cap lesió. La veritat és que és una sorpresa encara per a mi. Vaig debutar en Ironman fa uns mesos a València i ara a competir en el mundial. He tingut un mes per preparar-me nedant millor anant més amb bicicleta».

No ha perdut la disciplina i el gen competitiu.

«La veritat és que no [riu]. Ara amb el triatló és un nou repte, però m’ho prenc més com un hobby. Sempre soc competitiu i vull la millor marca i baixar segons, però no tinc la pressió de quan era atleta d’elit».

Com era l’exigència de competir a nivell elit mundial?

«Dura. Amb quinze anys ja era professional i amb 19 vaig participar en els Jocs Olímpics. Em vaig retirar als 24 anys així que ja ho veus. Tota una vida dedicada a córrer i sempre de forma molt intensa. Els entrenaments anaven al límit, no gaudia de sortir a córrer perquè sempre tenia l’ull posat en el rellotge, en baixar la marca, en donar el màxim per complir i tenir la beca, assolir els objectius... Es porta bé, però amb el pas dels anys els atletes anem afegint aquesta tensió a la motxilla i cada vegada pesa més. Ara torno a gaudir i el rellotge no em mana tant».

S’entra a l’atletisme per la passió a l’esport, es deixa de gaudir en plena competició i ara torna a reenganxar-se.

«Totalment. Això és com les modes, van i venen. La veritat és que si quan vaig deixar l’atletisme em diuen que estaria fent maratons, triatlons i Ironman no m’ho hagués cregut. Vaig tornar a posar-me a punt durant la pandèmia i, quan es van acabar les restriccions, vaig apuntar-me a totes les proves que podia. Tornar a gaudir corrent, sense la tensió d’abans, és el que sempre he volgut».

Comentava que una de les tensions que patia de jove era l’exigència de números per assolir la beca per seguir competint. Ho va patir?

«Les meves proves eren de tres minuts i mig. Això volia dir que una mala col·locació o qualsevol petit error podia acabar el teu contracte amb una marca esportiva. Si no mantens cert nivell les ajudes poden desaparèixer en un instant. Això és una càrrega afegida que tenia i tots els esportistes tenen. Penso que és important tractar-ho amb professionals perquè la ment també es pot entrenar perquè la pressió sigui positiva i no negativa».

Com passa de ser un expert als 1.500 metres a participar en maratons i triatlons?

«Les proves de 1.500 requereixen potència i velocitat, just el que més em costa ara als 49 anys [riu]. Amb els anys perds tot això, però guanyes experiència i fons. Com un cotxe dièsel, em vaig començar a trobar millor en les proves de fons. Em quedo amb les proves llargues, deixo les proves curtes per als joves [riu]».

Com ha gestionat el canvi?

«No tenen res a veure les dues proves. Els 1.500 metres és tot explosivitat i, com més llarga la prova, més important és el factor mental i saber gestionar els moments d’una cursa. Sé canalitzar-lo bé, al final el bagatge d’haver estat en grans estadis i en Jocs Olímpics m’ha ajudat. En els 1.500 m era tot col·locació i rapidesa, tot podia anar-se’n en orris en un segon. En una prova de quatre o vuit hores tens temps per remuntar si t’equivoques».

La pròxima setmana Tarragona celebra la Mitja Marató. Quines són les claus per a una prova d’aquest nivell?

«La base per a una persona és entrenar mínim tres sessions setmanals i augmentar volum. És a dir, si s’està acostumat a córrer 10 km, allargar mínim 16-17 km. Aguantar aquest primer tram és clau, els darrers 3 km es porten millor. És una cursa llarga així que es requereix més que bon físic, també saber gestionar els esforços i una preparació específica. Com a consell, recomanaria beure aigua cada cinc quilòmetres quan hidratar-se. S’ha de beure tot i no tenir set, perquè quan un runner té set ja és massa tard i si fa massa calor és quan venen els problemes. Pel que fa a la meteorologia, el pitjor enemic del runner és el vent».

I si ha de gestionar un Ironman, que són curses més llargues que els triatlons, encara és més complicat.

«És dur perquè treballes tres grups musculars diferents. La primera vegada que ho vaig intentar no podia moure’m després de baixar de la bicicleta [riu]. Si no tens preparació i no saps gestionar els teus límits, sigui una mitja marató o un Ironman, la prova pot fer-se llarga».