La crònica de l'Atlético-Nàstic: Aquest mort està molt viu (1-2)

Ha fet falta trencar una maledicció de sis anys per sumar la primera alegria. Feia més de sis anys que el Nàstic no remuntava un partit fora de casa. Des del 1 de desembre del 2019. L'Atlético Madrileño no havia perdut cap partit a casa. De fet, no havia rebut més d'un gol a casa. Però el Nàstic ho va trencar tot per sumar una victòria importantíssima que suposa un cop d'efecte en un vestuari que semblava mort. Aquest mort, però, està molt viu. Els grana es van aixecar del gol inicial del Madrileño amb Ander Zoilo connectat a l'esquerra, un Pol Cid assentat a l'equip i un Cedric Omoigui que es va treure un pes de sobre amb l'1-2. Els grana van tornar a ser unequip reconeixible, tenint els seus moments de possessió, dominant les transicions i, sobretot, sabent patir per superar el colíder i aixecar el cap. 

Parralo va omplir l'onze donant oportunitats als jugadors que les mereixien. Pol Cid va entrar, acompanyat de Mángel i Gelardo per omplir un mig del camp sense Montalvo i Sanz. D'altra banda, Ander Zoilo i Enric Pujol van jugar per Moi Delgado i Pedro Alcalá.

L'inici del partit va mantenir el guió respecte als darrers partits. El Nàstic va començar amb bon peu, defensant-se amb encert de les primeres aproximacions de l'Atlético Madrileño i assumint el control de la pilota. Eren moments de calma i de tempteig on, fins i tot, va tenir una aproximació amb Jaume Jardí. Amb tot, els grana tenien dificultats per fer un pas endavant en atac.

Però el guió s'estava repetint amb molta precisió, així que, com la resta de partits, va arribar el càstig en la primera ocasió real del filial madrileny. Córner per a l'Atlético Madrileño que la defensa del Nàstic defensava, però no amb contundència. La pilota continuava en zona de perill i Boñar, en el seu segon tir a la mitja volta, va marcar l'1-0 amb un Dani Rebollo que, tot i tapat, podria haver fet més per evitar-ho.

Aquesta era la història de sempre. Tornava a posar-se molt difícil per un Nàstic que veia com el Madrileño ho tenia fàcil per aproximar-se a l'àrea. Amb tot, el Nàstic estava decidit per sortir del guió. Enric Pujol va avisar de córner que l'equip estava preparat per respondre i ho va fer poc després. 

Ander Zoilo va ser el protagonista. El lateral cedit pel Tenerife va convertir un atac del Madrileño en un contraatac de llibre. El basc va interceptar una passada i va engegar a córrer com un coet. Tenia via lliure i, quan va arribar a l'àrea, va fer la passada de la mort perquè Jardí enviés la pilota al fons de la xarxa i posés un empat important abans del descans.

A la represa, el Nàstic va sortir més fort que mai. En els darrers partits, el gol del Madrileño hauria sigut suficient per deixar KO a l'equip. Aquesta vegada no. Hi havia quelcom més en l'ambient i així es va demostrar.

El Nàstic avisava amb les transicions i ben aviat va tenir una ocasió claríssima. Juanda Fuentes va guanyar la banda i situava el Nàstic en un 3 contra el porter Esquivel. Juanda se la va deixar a Jardí que va controlar malament i el porter li va treure l'ocasió de les botes. Això no anava a quedar així perquè el Nàstic no parava de generar.

De nou per l'esquerra i de nou amb els de sempre. Jardí va deixar la pilota enrere per un Zoilo que, al primer toc, va centrar al punt de penal. Allà, Cedric es va alçar entre els dos centrals per marcar l'1-2 i desfermar l'eufòria a la banqueta i també a la grada amb l'afició desplaçada. Sobre la gespa, però, Cedric no ho va celebrar, el davanter es va treure un pes de sobre en una temporada difícil.

Els grana van anar a més. Pol Cid es va consolidar al mig del camp i Juanda va tenir la seva amb una aproximació que no va poder rematar i una centrada a Cedric que, per mil·límetres, no va arribar.

El duel, però, es complicava amb les molèsties físiques. Santos i Zoilo es van fer mal i van obligar a Parralo a cremar tots els canvis quan encara faltaven vint minuts de partit. El moviment de banqueta va canviar el partit i el Nàstic, que ja va cremar totes les seves opcions, va fer la seva trinxera.

Tocava aguantar i patir contra l'equip més golejador de la categoria. Contra un rival que és colíder i que no havia perdut a casa i ni tan sols rebut més d'un gol. I així va ser. Amb Pavón debutant de la millor manera al mig del camp, el Nàstic va aguantar les escomeses i aproximacions del Madrileño com si tingués la vida en joc. De fet, així era.

El Madrileño ho intentava una vegada i una altra, però no era el dia de perdre. Una centrada lateral va deixar a Dani Rebollo batut, però el davanter del filial no va rematar d'un mil·límetre. La pilota no entraria. Vuit minuts d'afegit va posar l'àrbitre i el Nàstic no es va moure de la trinxera. Va aguantar la línia i, al final, se li va aparèixer un sant. Una vegada més, Sant Dani Rebollo va aturar un cop de cap a boca de canó per evitar l'empat a l'últim minut de partit. Va ser un colofó final per sumar una victòria que treu un pes de sobre a l'equip. Un triomf per guanyar confiança i aixecar el cap després de jornades de patiment rere patiment.