Anàlisi del Nàstic: L'atac no funciona

La roda del temps gira i, per al Nàstic, es torna a repetir el cicle d’aquesta temporada. Després d’una victòria per créixer contra el Marbella, en la qual no es va brillar, l’equip no va créixer divendres i va repetir el fet de sumar més punts que sensacions. Sí, es va sumar un punt d’or i una porteria a zero més, però va ser més per desencert d’un Villarreal B que va tenir dos pals i tres ocasions clares més. Pel que fa al Nàstic? En atac res. Alguna cosa no funciona sigui en l’esquema, estil, jugadors o tot plegat.

El de divendres va ser un duel complicat en el qual el filial groguet es va merèixer guanyar. Dos pals i una bona actuació de Sant Dani Rebollo ho avalen. Però el que sí que es va fer notar és la manca de progressió a l’atac. Aquesta proposta d’un joc més ràpid, proactiu i agressiu no es va veure. Més aviat es va notar un estancament que Parralo va definir en micròfons de Tarragona Ràdio com «falta de personalitat» i «falta de profunditat».

A Villarreal el Nàstic va renunciar a jugar amb dos puntes purs i va establir un 4-2-3-1 amb Álex Jiménez de mitjapunta i Jaume Jardí exiliat a la banda esquerra. Durant gran part del partit es va notar que les peces ofensives lluitaven pel seu compte, amb tot un abisme entre elles. Marcos Baselga es va desgastar al màxim lluitant en els duels amb els centrals i pescant pilotes. La major part de les vegades que ho aconseguia, l’aragonès havia d’endarrerir molt la posició per buscar un soci al mig del camp, perquè no tenia cap acompanyant entre les línies enemigues. De fet, només en una ocasió durant el partit va poder connectar amb claredat, filtrant una passada a l’esquena de la defensa cap a Álex Jiménez, però aquest no va aprofitar l’ocasió. El davanter va ser un dels destacats, però estava massa sol per poder brillar i ni tan sols va rebre cap pilota per poder rematar a porteria. La que va tenir la va haver de generar ell mateix amb un xut llunyà que s’ha de ser molt optimista per considerar-ho ocasió.

A la segona meitat va arribar una altra ocasió clara, aquesta vegada fabricada per Marc Montalvo amb el mateix protagonista de la primera meitat, Álex Jiménez. Aquest cop tampoc va haver-hi encert individual per transformar un mà a mà en una ocasió de gol.

El Nàstic no va tenir profunditat a les bandes. En gran part, pels perfils dels seus protagonistes. Ni Pau Martínez ni Jaume Jardí tenen la velocitat ni la capacitat de driblar la seva marca per arribar a la línia de fons. En el cas de Jardí, sempre ha aprofitat la seva qualitat per fer-se un forat cap a la frontal on provar el tir, però a l’esquerra aquesta llibertat la perd. De fet, els millors minuts del Nàstic van arribar al final del primer temps i, casualment, van ser quan el reusenc va sortir de l’esquerra per donar suport a altres zones del camp.

Pel que fa a Pau Martínez, es va notar falta de mossegada i caràcter en els u contra u, però també, perquè tampoc va rebre suport per la seva banda amb el lateral. Ni Moi Delgado ni Sergio Santos van trepitjar el camp contrari i això es va traduir en la falta de profunditat que destacava Parralo.

Sense incisió per les bandes i amb una illa en forma de davanter centre, era impossible generar un futbol que fos tremolar la defensa grogueta, més enllà de les gèlides temperatures.

En definitiva, el Nàstic ha de fer un pas endavant a nivell individual, i també noves provatures en l’esquema. Es estrany veure en tres jornades jugadors com Almpanis, Juanda Fuentes i Katpoum passar d’alternatives a no comptar i no rascar cap minut. Cristóbal Parralo encara té molta feina per fer i la Primera Federació no espera.