Tornar a aixecar-se... així és la vida, així és el Nàstic

Il·lusió, nervis, però, sobretot, amb molta esperança. Així van iniciar el trajecte a Donostia els més de 350 nastiquers que van viatjar a Zubieta per viure un partit de vida o mort. Al migdia, després de recórrer els més de 400 quilòmetres que separen la ciutat guipuscoana de Tarragona, desenes d’aficionats del Nàstic ja tenyien de grana els seus carrers. 

Passaven les hores i la tensió es palpava a l’ambient. Molts d’ells van optar per refugiar-se —i així calmar els seus nervis— al restaurant Bugati Erretegia, on el club tarragoní tenia preparada la Fan Zone.

Un dels punts més àlgids va ser l’arribada de l’equip quan, entre bengales, petards i càntics, els aficionats grana van acompanyar l’autobús fins a l’estadi. Molts d’ells, fins i tot, van viatjar sense entrada, convençuts que el miracle era possible. «Travessarem la muntanya per veure el partit com sigui», comentava un nastiquer. I així va ser. 

Fora de l’estadi, i en el punt més alt d’un pujol, desenes d’aficionats grana entonaven els càntics que iniciaven els afortunats que es trobaven dins de l’estadi. Ni l’alcalde de la ciutat, Rubén Viñuales, ni els consellers Berni Álvarez i Miquel Sàmper es van voler perdre una final plena de fe.

El Nàstic, amb un resultat desfavorable en el partit d’anada, es jugava l’ascens just un any després d’un dels episodis més cruels i dolorosos de la seva història. Malgrat això, després del xiulet inicial, l’afició va aconseguir convertir l’estadi de Zubieta en el Nou Estadi. Tothom hi creia. I amb la diana de Jaume Jardí totes les emocions contingudes es van alliberar. Era un gol d’anhel, de creure —encara més— i de confiar en la feina feta durant tot l’any.

Sota la boira i un lleuger plugim va arribar el segon gol grana, el del capità, el de Joan Oriol, que portava l’enfrontament a la pròrroga, on s’havia de decidir el futur del club. El Nàstic estava a punt d’aconseguir una gesta, però, quan semblava que aquest any seria el bo, va arribar la diana de la Real Sociedad B, que va caure com una galleda d’aigua freda, perquè això significava que el somni s’acabava i que, un any més, el Nàstic es tornava a quedar a les portes de pujar. Com pot ser tan cruel el futbol?

Els jugadors van marxar de Zubieta devastats, entre aplaudiments i amb una afició orgullosa dels seus. Arriben, novament, dies extremadament durs, però el nastiquer s’aixecarà, com ja ho va fer contra el Màlaga. Estic segur que les llàgrimes d’aquests dies es convertiran, aviat, en abraçades de gol, en vespres d’alegria al Nou Estadi i en agafar el cotxe per seguir l’equip allà on vagi. 

No puc estar més d’acord amb les paraules que Joan Oriol va dir després d’aquest cop tan dur: «Aquests moments ens fan ser més nastiquers i estimar encara més el Nàstic». Caure i tornar-se a aixecar. Així és la vida i així és el Nàstic. Fins al final.