El Nàstic mor dempeus a tocar del miracle (1-2)

El Nàstic va morir dempeus. El conjunt grana es va quedar a tocar del miracle en un partit que va fregar la perfecció, però que no ho va ser. La llosa de perdre 1-3 a casa obligava a una gesta perfecta, però l'exhibit a Zubieta no va ser prou. Jaume Jardí va donar esperança amb un golàs, Joan Oriol va donar motius per creure i els de Luis César es van quedar a tocar del tercer, però un penal a la pròrroga va ser la llança que va acabar de matar al Nàstic. A tocar del miracle, de nou a tocar de Segona.

L'entitat grana tenia dibuixat el sender de la remuntada. Per aconseguir-ho, Luis César va donar una bona sacsejada a l’onze amb Jardí i Concha a les bandes i una parella de centrals inèdita de reconvertits: Óscar Sanz i Pol Domingo per suplir un Enric Pujol lesionat i Unai Dufur descartat.

El Nàstic va sortir a la gespa amb les idees clares. S’havia d’aproximar a l’àrea i ho va aconseguir de la millor manera als primers cinc minuts de partit. Marc Montalvo va robar una pilota al mig del camp i va cedir la possessió a Gorostidi. Aquest la va filtrar entre els dos defensors i allà, Antoñín va aparèixer en el mà a mà. Malauradament, Arana va aturar el duel.

El Sanse no es va fer enrere. El filial basc no es va fer enrere al terreny de joc i va fer un pas endavant buscant l’esquena de la defensa grana. El seu talent i velocitat va trobar els espais per fer mal. Astiazaran va liderar la primera picada i la va posar al segon pal, on Mikel va enviar l’esfèric per sobre del travesser. En aquest combat de boxa particular cap dos púgils va flaquejar.

El Nàstic feia passos endavant amb més criteri, però el Sanse no afluixava amb els contraatacs. De nou, bola ràpida i centre al segon pal i aquesta vegada era Astiazaran qui rematava per sobre de la porteria de Dani Rebollo. El conjunt grana ho feia amb la pilota aturada. Cada servei de banda es convertia en un centre amb la força d’Óscar Sanz. La catapulta Sanz la va posar a l’àrea petita i Antoñín la va engaltar, però no va poder superar el mar de cames del Sanse.

Faltava provar més. Les aproximacions estaven bé, el control estava millor, però no hi havia rematades a porta. Era necessari provar, i qui ho va fer va ser Jaume Jardí. El reusenc va treure màgia de nou i va elaborar un centre-xut que es va anar enverinant poc a poc fins que va botar i va sorprendre Arana per colar-se al fons de la xarxa.

Més vida

El gol era vida. El sender continuava il·luminat i guiava al Nàstic a la gesta èpica. Era el que necessitava abans del descans. Era esperança que encenia als jugadors i a l’afició per igual.

D’aquesta manera va sortir el Nàstic a la represa. Encès d’esperança. Amb ganes de mossegar i David Concha ho va fer amb un tir creuat al primer minut. El Nàstic volia el segon i se l’estava guanyant.

La boira i la pluja començaven a aparèixer i es trobaven un Nàstic completament dominant contra un Sanse que no volia caure. Com el púgil més dur, el filial basc va rebre els cops i se’ls va tornar amb arribades que frenaven el torrent grana.

El temps només donava més ales a un Nàstic completament bolcat en atac. Eren arguments per a un miracle. Tothom creia en el miracle i van forçar el segon. Narro va buscar una passada en profunditat, però Arana es va avançar. La pilota se li va escapar dels guants i allà va aparèixer Álex Jiménez. Aquesta vegada Arana va fer tard i el va tirar a terra. Era penal clar i l'àrbitre ho va dictar. El capità Joan Oriol es va posar l'equip a l'esquena de nou. I amb confiança fèrria va marcar el gol que forçava la pròrroga. Era un 0-2 que deixava glaçat Zubieta i cada un dels jugadors del Sanse mentre que els nastiquers desplaçats feien del camp d'entrenament el Nou Estadi. Uns a la grada, uns altres a la muntanya i d'altres molts al Parc Francolí.

Insistir

Això no va quedar aquí, perquè el Nàstic podria no haver acabat anant a la pròrroga. Al minut següent, una genialitat de Víctor Narro va brindar l'opció del 0-3 a Marc Fernández. El segon capità va armar el tir, però el xut creuat no va entrar i el partit va anar condemnat a la pròrroga.

Els grana no van abaixar els braços. El miracle continua viu, el sender il·luminat i el Nàstic va anar a buscar el tercer. Ho va fer des del córner, ho va fer amb centrades laterals, però la pilota no anava entre els tres pals. Eren els grana, ahir de verd, els que més actius estaven sobre la gespa contra un Sanse que no sabia si demanar l'hora, anar al contraatac, o preparar-se per rebre.

Amb tot, el talent inherent d'un filial va donar espurnes de genialitat que van causar tot un incendi. En una centrada lateral, l'àrbitre va xiular un penal a Migue Leal per unes mans ben rigoroses. Tot nastiquer va contenir l'alè. Resant per Dani Rebollo, encreuant els dits perquè la pilota sortís per sobre del travesser. Però va anar dins. A la pròrroga amarga. Va anar dins. Un any després, de nou a la pròrroga. Guibelalde va marcar l'1-2, un cop directe a la mandíbula que va deixar KO al Nàstic i a tot nastiquer.

Tot i així, els grana van voler morir dempeus. Van voler acabar la temporada lluitant fins al final, tal com resa el lema a la samarreta i el lema d'un escut i tota una ciutat. Els grana van morir penjant pilotes a camp contrari i, fins i tot, reclamant un penal per unes mans ben similars a les que van ser castigades. Però la derrota per 1-3 al Nou Estadi Costa Daurada va acabar pesant molt. Aquesta llosa era molt difícil d'aixecar. Al final va acabar sent impossible.

Fins aquí va arribar el Nàstic aquesta temporada. Aquest va ser el final. A tocar del miracle. Donant pas a una nit de desolació a Tarragona.