A César el que és de César

El Nàstic va arribar a la final amb una victòria èpica patint fins al final amb un 0-1 que va trencar malediccions i va esvair fantasmes a molts nastiquers. Va ser una victòria de les d’abans, les mateixes que recordava el meu pare que van portar a l’equip a Primera Divisió. El pla de Luis César va quedar establert des del primer quart d’hora. El Nàstic volia un partit llarg i controlat. Volien treure de polleguera a una grada de l’estadi Enrique Roca que esperava a un Real Murcia valent, però se’l va trobar resguardat al darrere. Els grana volien dominar aquesta calma i, al segon temps, aprofitar alguna ocasió per donar un cop letal per acabar aguantant en bloc baix. Era un pla arriscat, perquè si sortia malament, no només havies perdut l’eliminatòria, sinó que ho hauries fet mostrant la mínima ambició en un partit que havies de guanyar. Però va sortir bé. Va sortir a la perfecció. Luis César va encertar gràcies al gol de Pablo i una capacitat de patir increïble. Ara, se l’ha de donar el mèrit que correspon. 

El conjunt grana va establir el guió ben aviat. Malgrat la intenció del Murcia de ser més ofensiu amb un onze amb dos davanters, la realitat és que va jugar igual que al Nou Estadi. Els de Fran Fernández esperaven en bloc baix a un Nàstic que no tenia pressa per avançar. D’altra banda, els tarragonins es van trobar amb dificultats per avançar cap a la porteria contrària contra la potent defensa murciana. A més, un partit més, Víctor Narro, l’estrella grana, se’l veia incòmode per la dreta, sense poder mostrar el seu potencial. En el primer temps, el Murcia va trobar bastants aproximacions, però amb definicions dolentes, mentre que el Nàstic no va rematar a porteria.

Al segon temps, totes les peces van encaixar de cop. El Real Murcia va sortir amb la intenció d’estirar-se en el camp i buscar el gol. Això era el que esperava la seva afició, una que, poc a poc, s’impacientava amb els seus jugadors mentre que la Marea Grana, un miler de nastiquers, es van fer notar en múltiples ocasions en un camp amb 31.000 persones. 

Tot va començar amb Marc Montalvo. El de Riudoms, endarrerit entre l’eix de la defensa, va ser l’encarregat d’engegar una jugada perfecta. Amb una genialitat, va driblar la seva marca per iniciar el contraatac. Roberto Torres va allargar la jugada amb un cop d’esperó cap a Migue Leal i el lateral va donar la pilota al crack. Víctor Narro, incòmode a la dreta, es va treure del barret una centrada cap al segon pal deixant vençut a Cadete. La defensa murciana, la millor de la categoria –segons les estadístiques– va establir cinc homes dins de l’àrea. Cap ni un va estar atent a l’entrada de Pablo Fernández al segon pal. L’asturià, killer total, va rematar a boca de canó per deixar a terra a Gazzaniga i posar el 0-1. El pla estava en marxa i ja s’havia aconseguit el gol. De fet, gràcies a una centrada de Narro per la dreta.

Patir fins al final

Amb el 0-1 al minut 60’, era el moment de patir. El Real Murcia va haver d’assumir el paper protagonista per buscar la remuntada i el Nàstic va haver d’estar preparat per aturar les escomeses. Podria no haver estat així, el conjunt grana va tenir dos contraatacs per matar l’encontre. Però en primera instància, Pablo i Narro no van trobar porteria i Marc Fernández tampoc en la segona. 

El Murcia atacava cada vegada de forma més desesperada, però es van trobar a un sòlid Enric Pujol i a un millorat Unai Dufur. Els dos van mostrar caràcter per aguantar les escomeses, amb el suport de tot l’equip. De fet, Gorostidi va ficar una cama providencial per evitar una rematada a boca de canó i Dani Rebollo va aparèixer en les jugades clau per evitar cap gol. De fet, va estar valent i decidit en les sortides, sobretot a l’hora de refusar el perill en els darrers córners.

El pas dels minuts va ofegar el Real Murcia. Aquesta és la pressió que s’esperava i el motiu de per què és el pitjor local. Amb el marcador en contra, l’afició va començar a perdre la paciència i, els jugadors, l’encert. Això sí, el Nàstic va saber patir fins al final. Fins que l’àrbitre va xiular. Llavors, va ser una explosió d’eufòria a la graderia dels nastiquers grana i també sobre la gespa. El Nàstic està, un any després, de nou a un pas d’assolir el somni de l’ascens de la categoria. 

És una realitat que en el partit al Nou Estadi al Nàstic li va faltar atreviment. Aquell partit els grana havien d’haver fet un pas endavant. Però, amb l’eliminatòria igualada, Luis César va tenir el pla preparat per al segon partit. Arriscat o no, l’important va ser que va sortir bé. Cap nastiquer recordarà que va marxar al descans agafant-se dels pèls, sinó dels bots merescuts d’eufòria del final del partit amb una merescuda i treballada victòria. 

Ara, només falta una pedra en el camí. Dues setmanes més per assolir el somni del principi de temporada, un somni que semblava llunyà ara fa un mes, però que el Nàstic s’ha sabut sobreposar. Aquest cap de setmana es tornarà al Nou Estadi per encetar una nova eliminatòria. Esperem que el pla torni a sortir bé i, a poder ser, amb més facilitats i menys patiments.