Rubèn Bladé: «El que més m’omple és veure el Nou Estadi explotar d’alegria»

El passat dissabte va sumar 500 partits oficials com a speaker del Nàstic. Com ho valora?

«És una barbaritat i és una xifra que em fa mirar enrere i veure com la meva vida ha canviat moltíssim. Arribar a aquesta xifra tan rodona és molt bonic, sobretot per a un nastiquer des de petit com soc jo. Més enllà dels reconeixements, estic molt agraït de servir al Nàstic. En xifres anteriors sempre tenia la motivació de doblar-la, però 500, ho veig impossible [riu]».

Com va sorgir tot plegat?

«Va ser molt rocambolesc i gairebé de casualitat. Era l’any 2000 i el Nàstic estava fent el canvi d’equip amateur a professional. En aquest punt em vaig assabentar que el club es nodria d’objectors de consciència. En aquell moment se m’acabaven les pròrrogues i era buscar-me alguna cosa o fer el servei militar obligatori, així que vaig provar i vaig enviar una carta al club. Poc després vam arreglar els papers amb Jesús Gómez, qui llavors era gerent del club. Quan vaig completar els 12-14 mesos mandataris, em van proposar continuar i jo vaig tenir clar que ho volia fer de franc. Sempre he dit que amb els sentiments no mercantilitzo, i per això no dic que hi treballo, sinó que serveixo el club del meu cor manera altruista».

Recorda el primer partit que va narrar?

«Sí, el tinc gravat. Tot i que no ho sembli, soc una persona tímida i recordo agafar el micròfon i creuar els dits perquè ningú es girés per mirar a la cabina de l’speaker. Recordo que era un partit de pretemporada l’any 2000 contra el National Cimentul Fieni, un equip romanès. Llavors, amb els meus 21 anys i micròfon modest a la mà a començar tot. Ha passat temps, perquè llavors recordo començar aquella temporada amb cassets. L’himne i les cançons que preparava estaven en un casset, res a veure al d’ara».

Es va estrenar amb un ascens.

«Sí, el meu any de debut va ser un ascens. Puc dir amb orgull que porto quatre ascensos, tres a Segona Divisió i un a Primera Divisió».

Pel que fa a play-off, suma tres victoriosos i tres amb derrota. Enguany sembla que toca el de desempat.

«Doncs sí [riu]. Tota la vida no pot ser un camí de roses, així és l’esport. Tots han passat pel Nou Estadi menys el del curs 21/22, que va ser en un camp neutral a Vigo. Esperem que el d’enguany sigui el decisiu per posar el 4-3 en el meu marcador personal».

Quina anècdota recorda amb més força?

«En diré dues. La primera d’aquesta mateixa temporada. En un partit va marcar Pablo Fernández i jo vaig tenir un lapsus i vaig dir per megafonia que era Pablo Martínez. Clar, la gent cridava Fernández, no Martínez, però el Nou Estadi es va quedar estranyat. Aquest error em va empaitar les següents tres setmanes, perquè tothom que em veia m’ho recordava. L’altre ja va ser fa molts anys. En un minut de silenci, no sé com va passar que la pista preparada del Cant dels Ocells va saltar a la següent cançó. Es va donar la casualitat que la següent era la de Paquito el Chocolatero. Per sort, ho vaig arreglar ràpidament en sentir els primers acords».

Quin moment recorda amb més estima?

«M’encanta quan veig el Nou Estadi explotar d’alegria, per això en guardo dos. El primer va ser l’any 2017 amb el golàs de falta de José Naranjo per guanyar a l’Osasuna. Es va desfermar una eufòria immensa. L’altre és després del gol de Gorka Santamaría l’any passat contra el Málaga, va fer tremolar tot el Nou Estadi. Malauradament, ni l’un ni l’altre van servir esportivament, però veure la gent tornant-se boja d’alegria m’omple moltíssim».

I el més dur?

«Quan es va baixar de categoria l’any 2002 va ser difícil. Llavors, em va tocar acomiadar l’afició per donar gràcies pel suport, però no em sortien les paraules. El més dur amb diferència, però, va ser l’any passat contra el Málaga. Des que va empatar fins que em va tocar parlar vaig estar arrepenjat al vidre amb la mirada perduda, trista i sense saber què fer. Amb tot, vaig fer la meva feina com tocava. A vegades costa separar el Rubèn speaker del Rubèn hooligan, perquè soc nastiquer des de petit, però s’ha de fer».

Què espera d’aquest play-off? Què tens preparat?

«Espero veure el Nou Estadi ple a rebentar. M’encantaria veure’l com l’any passat. Estem preparant cosetes que no desvetllaré, però el que vull és que el públic participi. En el futbol la figura del speaker no té tanta presència i llibertat com en el bàsquet, però tinc els meus moments que puc aprofitar. Demano a la gent que vingui al partit amb ganes de gresca. Buscaré interactuar amb els públics durant l’entrenament per crear un bon clima i caliu perquè els jugadors s’empapin i es motivin de la mà amb l’estadi».