Una victòria com les d’abans

El Nàstic va superar el repte del Barakaldo sense arronsar-se per sumar el tercer partit consecutiu sense conèixer la derrota. Va ser una victòria com les d’abans: gol arribat d’una jugada a pilota aturada i porteria a zero. Enguany, d’aquestes n’hi ha hagut poques, però dissabte va aparèixer per superar una nova final que consolida l’equip al play-off d’ascens i manté l’espasa de Dàmocles encara sense caure sobre la banqueta grana.

El conjunt tarragoní va tornar a mostrar dues cares que van aparèixer i desaparèixer amb el pas dels minuts. De fet, l’inici del partit va ser elèctric. Els grana van disposar de la primera ocasió de gol en el tercer minut a través del de sempre. L’arrencada de Víctor Narro va arribar a la frontal de l’àrea i, allà, la jugada va continuar amb Roberto Torres qui, amb bon ull, va habilitar el mà a mà a Antoñín, qui va veure com, entre el porter i un defensa li pispaven el gol. Aquest atac era una promesa de millora, però aviat els grana es van perdre fent passos enrere.

El Barakaldo va intensificar la seva pressió i el poder en els duels, condemnant així la sortida de pilota del Nàstic. En aquest escenari de bloqueig, els grana van perdre el nord i també el sentit del seu joc. La pilota era dominada pels de Dani Vidal, però entre les passades en llarg a ningú, les errades i la precipitació el partit es va començar a assemblar al del Tarazona ara fa dues setmanes.

Calia posar una marxa més. La pressió i poca queixalada del Barakaldo semblava que el conjunt basc ja estava satisfet amb un empat i el gol average a favor, així eren els tarragonins qui havien de posar la salsa al partit. Dani Vidal va destacar que «necessitàvem ser més profunds i no jugar tant al peu, això ho vaig transmetre als jugadors al descans». El missatge era clar i va quallar a l’entrada del segon temps.

En els segons 45 minuts el Nàstic va fer un pas endavant cap a un equip més reconeixible i ambiciós. De nou, Antoñín va tenir la primera clara als escassos minuts de la represa. Roberto Torres va veure el forat i el davanter andalús va guanyar la seva marca per encarar el mà a mà contra Unai Pérez. Antoñín va intentar driblar el porter, però es va fer un embolic amb els controls i no va arribar a rematar. El de dissabte no va ser el duel més encertat d’Antoñín. Minuts després, va gaudir d’una nova ocasió, però també es va trobar el porter basc.

Torres va tenir la següent de volea, però va acabar al lateral de la porteria. El seu rendiment es poden treure dues conclusions. Per una banda, es va mostrar lent en els duels i en la pressió, però també que té un guant al peu, tres passades claus podrien haver acabat en gol.

Després de vint minuts de setge sense premi, la frustració va fer que pesessin les cames una mica més. Les aproximacions trigaven en arribar, però, al final, l’esperit del Nàstic del curs passat va reaparèixer quan faltaven cinc minuts per al final.

Falta perillosa al vèrtex esquerre de la porteria. Jaume Jardí la va posar al segon pal i Santiago va controlar l’esfèric amb el braç. Era penal, però l’àrbitre ho va negar. Aquells segons de dubte entre les files del Barakaldo els va aprofitar Marc Montalvo per executar un centre-xut que, gràcies al fet que un defensor el va desviar, la pilota va acabar al fons de la xarxa. Aquest va ser el primer gol del riudomenc al Nou Estadi, però, com és habitual en ell, es va mostrar calmat fins i tot en la celebració d’un gol que, en cas de no haver arribat, ves a saber que hauria passat.

Feina feta. Com les victòries del curs passat al camp del Teruel o contra l’Arenteiro i tants altres, gol de pilota aturada, porteria a zero i tres punts a la butxaca. Aquest és el camí.