Gorka Pérez: «Després de mesos de treball sense recompensa, em sento fort i amb confiança»

El duel contra el Tarazona va ser exigent a nivell defensiu, com ho va viure?

«Sabíem el que ens trobaríem. Era un camp petitet, irregular i jugàvem contra un equip físicament potent. Crec que l’equip va competir, va donar la cara i no es va arronsar en una situació que és poc habitual en qualsevol altre camp».

Nou partit a l’esquena com a titular després de mitja temporada apartat per lesió. Com es troba?

«La veritat és que realment bé. Ha sigut un procés molt complicat tot plegat. Vaig estar mesos sense veure la llum i, a partir de Nadal, tot va anar a millor. Físicament, encara estic agafant ritme de competició, però em sento amb més confiança i cada partit tinc millors sensacions. Pel que fa a la lesió, les molèsties van minvant cada setmana i el meu objectiu és arribar al tram final en les millors condicions».

Tot va començar a la pretemporada?

«Recordo que va ser en el duel contra el Huesca. Vaig jugar la primera part i el pla era continuar a la segona, però vaig demanar el canvi quan vaig notar molèsties al tendó d’Aquil·les. Vam decidir aturar una setmana i la cosa va anar a millor, però en el darrer amistós contra l’Espanyol B va ser quan em vaig fer realment mal per forçar i al minut 15 vaig demanar el canvi. A partir d’aquest moment va començar el meu calvari».

Què va passar en els primers mesos de lliga?

«Vaig parar quatre o cinc setmanes i quan vaig intentar tornar i jugar un mica vaig veure que no podia. El dolor era horrible i hi havia dies que m’aixecava completament coix. No podia ni anar de passeig al carrer. Era un suplici. Vaig intentar de tot, prendre tota mena de pastilles i suplements, però no es millorava».

Va arribar a debutar i, fins i tot, va ser titular contra l’Arenteiro.

«Al llarg de les setmanes s’anava a millor i a pitjor, i vam voler forçar una mica. Jugava amb dolor i, al final, aquell no era el Gorka que tothom coneixia i estava molt limitat. Havia arribat un moment que el dolor no era tolerable i vam decidir que era el moment d’aturar del tot. Encara sort que vam aturar aquest punt, perquè si no estaríem parlant ara d’una lesió molt més dura».

Diagnòstic?

«Tenia una tendinopatia d’Aquil·les a les dues cames i vaig arribar a estar a punt de trencar-me’ls. Al Nadal, vam arribar a un acord amb el director esportiu Javi Sanz i Dani Vidal per buscar una solució i vam anar a un especialista a Pamplona, José Vilariño. Vaig anar amb Javi i ens va donar el diagnòstic, però també ens van dir que tenia una solució. En aquell moment vaig veure la llum en el camí i vaig passar les vacances de Nadal anant cada dia de Bilbao a Pamplona per recuperar-me a la rehabilitació i vaig millorar moltíssim. El 7 de gener vaig tornar a la guerra de cada entrenament i aquí continuem lluitant amb els fisioterapeutes».

És un procés que continua?

«Tot i que he millorat moltíssim, però les tendinopaties no són lesions que desapareixen d’un dia per un altre. No em puc relaxar i treballo a consciència perquè no torni a passar el que vaig viure a principis de curs».

La fortuna et tenia guardada una i contra l’Amorebieta et va donar el teu moment. Això sí, va ser amb una combinació de circumstàncies: Dufur lesionat, Leal substituït al descans i Granero va demanar el canvi.

«El futbol és impredictible. Quan estàs en el pitjor moment i no veus la llum, és quan més has de lluitar, treballar i insistir perquè al final sempre acaba sortint el sol. Aquell dia va ser així i em vaig emocionar. Després de mesos de treball sense recompensa, de treball al gimnàs i dolor, vaig tenir el meu moment i el vaig aprofitar. Sempre me’n recordaré d’aquell partit».

Què va sentir quan Dani Vidal el va enviar a escalfar?

«Em recordo que poc després de començar a escalfar, Borja Granero va demanar el canvi i el míster em va dir que em tocava. Gairebé no vaig poder exercitar-me, però vaig dir que era millor així, sense pensar-ho i a agafant el bou per les banyes. El gol va ser l’alliberament total».

Dissabte serà un duel especial contra el Barakaldo.

«Sí perquè jo vaig créixer en el seu futbol base. Vaig arribar a juvenil i, fins i tot, vaig jugar amistosos amb el primer equip abans de marxar a Lezama. Els conec bé i guardo bons records. Crec que el Barakaldo és, juntament amb la Cultural Leonesa, un dels millors rivals a nivell col·lectiu del grup».

A l’hivern marxa Sannadi, el seu pitxitxi, directament al primer equip de l’Athletic, però no han afluixat, són tercers.

«És un equip que sap bé al que juga i amb un entrenador que fa tres anys que impregna el seu estil. Jo el conec bé pel seu passat a Lezama. Té una plantilla molt dinàmica, ben armada físicament i ha fitxat bé. Ha marxat Sannadi, però ha arribat Álex Valiño i ha marcat tres gols en sis partits. Hem d’estar atents amb ell».

Serà un duel de lluita com el del Tarazona?

«És un rival que li agrada el joc directe, però crec que proposa molt més que el Tarazona. A més, juguem al Nou Estadi, un escenari completament diferent on ens agrada ser protagonistes. Espero un duel intens, de molt de ritme. Són un equip que pressiona molt i perillós en les transicions. Serà un partit bonic per a l’espectador segur».

Finalment, com es definiria?

«Sempre he dit que segurament no soc ni el central més fort, ni el més ràpid, ni el millor en el joc aeri o la sortida de la pilota, però crec que tinc bon nivell en tots aquests aspectes. La meva fortalesa és que intento ser un jugador complet, que és el que demana el futbol avui dia».