El cas de Gorka Pérez: de l’ostracisme obligat a convertir-se en el nou referent a la defensa

El partit entre el Nàstic i el Tarazona va ser un exemple aberrant de futbol en el qual la lluita i les pilotades van marcar el ritme de partit. Va ser un duel en el qual les defenses van ser les protagonistes i també l’assentament de Gorka Pérez a l’eix de la defensa.

És una realitat que Dani Vidal no ha trobat el seu pal de paller a la rereguarda. Els canvis a l’eix de la defensa han sigut múltiples, amb set parelles diferents al llarg de la competició. Amb tot, qui ha guanyat força és Gorka Pérez, un jugador que ha passat de perdre’s la meitat de la temporada per molèsties al tendó d’Aquil·les a ser el central amb més presència en els darrers set partits.

Contra el Tarazona va sumar la seva cinquena titularitat des de la seva recuperació completa. Es va passar l’encontre refusant centrades per completar la seva segona porteria a zero de la mà d’Antonio Leal. Aquesta era la parella predestinada a l’inici de la temporada.

Gorka Pérez va ser el primer en arribar procedent del Lugo al mercat d’estiu com a substitut de Pablo Trigueros i Nacho González, però no va arribar a disputar la primera jornada. En el darrer partit de la pretemporada va rebre un cop fortuït que va acabar convertint-se en tot un malson de lesió.

La seva presència sobre la gespa va ser, des de llavors, més que escassa. No va debutar fins a la quarta jornada de lliga contra el Tarazona, disputant només dos minuts. Aquest rol de jugar el darrer tram de partit va continuar en dos duels més, fins a la seva primera titularitat en el funest partit contra l’Arenteiro. Des d’aquell moment, el seu nom va desaparèixer, entrant i sortint de les convocatòries durant mesos, però sense arribar a jugar. El motiu va ser unes molèsties al tendó d’Aquil·les que no s’acabaven de curar mai. 

Després del seu retorn en el duel contra l’Amorebieta, Gorka Pérez va destacar, visiblement emocionat que «ha sigut molt dur. He passat molts matins de llevar-se del llit coix i que, en compte d’anar a millor, vas a pitjor». A més, va afegir que «han sigut mesos de molt de treball, d’hores al gimnàs tot sol sense veure la llum. Per això dono les gràcies a la gent que m’ha ajudat en aquest temps». Aquesta lesió el va mantenir en l’ostracisme mentre que Dani Vidal rotava entre Unai Dufur, Antonio Leal i, fins i tot, Óscar Sanz, per trobar la seva parella ideal.

El seu retorn no va ser fins al duel contra l’Amorebieta el 26 de gener. La seva entrada, però, va ser obligada. Amb Unai Dufur lesionat, Borja Granero i Antonio Leal van ser la parella de centrals titular. Leal va ser substituït al descans en un canvi tàctic després de veure una groga i el seu lloc el va ocupar Óscar Sanz. 

No va ser fins que Granero va patir una lesió que no va entrar Gorka Pérez. Amb tot, la seva tornada va ser per la porta gran, perquè va ser l’encarregat de marcar el gol de l’empat. Des de llavors, la seva presència a l’onze ha sigut continuada, perdent-se només un duel, el de l’Ourense, que va haver de disputar a partir del minut 20 després de la nova lesió de Granero.

Sense mur grana fix

Dani Vidal no ha trobat el seu pal de paller a l’eix de la defensa. L’any passat, Nacho González i Pablo Trigueros eren una parella inamovible. Enguany, però, ja hi ha hagut 7 combinacions diferents. De moment, Gorka Pérez ha sumat la importància que Unai Dufur va perdre de cop. Amb tot, cap jugador té la posició garantida a la rereguarda perquè el més regular, Antonio Leal, ja es va perdre el duel contra el Barça Atlètic en favor d’Óscar Sanz.