Martí Casas: «Aquest triomf ens ha mostrat del que som capaços si ens ho deixem tot»

Com ha viscut l’eufòria d’aquests dies a la ciutat?

«La veritat és que encara soc en un núvol. Crec que ja comencem a assimilar una mica el que hem fet, sobretot després de veure com ho ha viscut la ciutat. La gent t’atura pel carrer felicitant-te, tot i que no siguin seguidors de l’hoquei. Això fa veure que el triomf ha transcendit a tota la ciutat, al final hem aconseguit guanyar a Copa del Rei 19 anys després».

Imatges com la viscuda dilluns a la plaça Prim i del Mercadal fan goig i transmet el sentiment que hi ha per l’equip.

«Sí, i també aquells que es van desplaçar a Calafell. És cert que al final ser un dilluns a la tarda, quan molta gent treballa, ho complica tot una mica, però la gent va respondre. Després de tantes finals perdudes i amb l’afició sempre al costat, ells s’ho mereixien més que ningú el títol».

És el seu segon any a Reus, però suposo que conviure amb els veterans com Joan Salvat i el tècnic Jordi Garcia va transmetre el que significa sumar aquest títol 19 anys després.

«Tothom qui porta anys a l’hoquei sap el que costa guanyar aquest títol. Viure la part amarga de quedar-se com a finalista fa mal i jo he empatitzat molt amb ells. Per això s’ha celebrat tant aquest títol, és per tots aquells que mai han llançat la tovallola i han continuat lluitant per aconseguir-ho».

Com està de la seva lesió a l’espatlla?

«No estic al 100%, no enganyaré a ningú. He arribat en les millors condicions possibles gràcies a l’esforç dels fisioterapeutes, però al final és una afectació nerviosa i això fa que sigui difícil. Crec que l’esforç ha valgut la pena».

Com es fa això de marcar nou gols en dos dies amb el dolor d’aquesta lesió?

«La veritat és que no tinc ni idea [riu]. Venia amb l’expectativa d’ajudar i sumar. De fet, així va ser en la primera eliminatòria, on em vaig centrar en defensa i amb el que fos. L’encert va arribar en el següent partit quan vaig marcar 4 gols. Això ja és una cosa molt difícil i, en sortir, la gent ja em deia que havia de repetir l’endemà. Jo els vaig dir que si guanyàvem amb 0-1 amb un gol en pròpia ja estava bé. Arribar i marcar després cinc a la final és una cosa impossible. No crec que torni a passar a estar en aquest estat de gràcia, però quan entra tot, com a davanter, s’ha d’aprofitar».

Vau entrar a la Copa del Rei amb l’equip tocat. Quines sensacions vau tenir al llarg de la competició?

«Aquest ha sigut la Copa que he jugat amb les expectatives més baixes en primera instància. Arribàvem en una dinàmica difícil i amb molèsties físiques. Ens va fer tocar de peus a terra perquè no érem favorits. Això va fer que ens sacrifiquéssim més i, amb els partits, hem anat creixent fins a aconseguir el títol. Ha sigut el premi a l’esforç titànic de part de tots».

Tres dies de competició exprés i amb moltes emocions. Amb quina es queda?

«Hi ha hagut molt moments especials, però em quedo quan, en acabar el partit, vaig abraçar-me amb la meva família. Ells viuen la part que ningú veu, tot el patiment i els sacrificis que hi ha al darrere. Ells aguanten quan les coses no van bé i sempre estan al peu del canó».

Queda molta temporada i esteu vius en totes les competicions. Hi ha ganes de tornar al Balcó dels Somnis?

«I tant, però no hem de perdre l’horitzó i no hem de deixar de tocar de peus a terra. Hem demostrat que som capaços de guanyar a qualsevol, però també podem perdre contra tothom si no fem les coses com s’ha de fer. Aquesta Copa ens ha de marcar el camí del que és capaç l’equip quan l’esforç i el sacrifici és màxim. Som conscients de la dificultat del camí fins ara. Volem tornar al Balcó, així que toca continuar lluitant. No hi ha temps per descansar».