Libi Martínez: «Ser àrbitra fa que et trobis més dificultats, però sempre he estat segura del meu treball»

Com va entrar en el món de l’handbol?

«Al barri de Sant Salvador de Tarragona l’handbol és l’esport rei. Després del col·legi entrenava amb el meu germà fins que vaig poder tenir edat de poder apuntar-me jo mateixa».

Compartint equip amb nens.

«Sí, exacte. De fet, era l’única nena i vaig poder jugar fins a cadet. Duia sempre sota el xandall l’equipació de partit perquè sabia que no podria canviar-me en un vestuari. Sempre vaig jugar amb nois fins que per reglament no podia i vaig haver de marxar a Ascó o Cambrils per trobar equips femenins, aquesta és una de les primeres dificultats que em vaig trobar».

Va fer el salt a l’arbitratge on ara és la tarragonina amb més nivell xiulant a la màxima divisió femenina i segona masculina.

«Va ser una transició natural perquè m’agradava molt arbitrar. De fet, sempre que podia agafava un xiulet i dirigia partits d’entrenament. Esperava amb moltes ganes que se celebrés un curs d’arbitratge a Tarragona, però aquí no es feia mai. Finalment, ho vaig fer online i vaig començar a fer el pas i treballar per anar escalant nivell».

Com va ser el procés d’escalada per convertir-se en àrbitra a nivell nacional?

«El camí ha sigut, en moments, molt dur, però hi ha de tot. Hi ha temporades on tot flueix i d’altres més difícils. Amb tot, des del principi vaig notar que era benvinguda a la Federació Catalana. Després de dues o tres temporades d’aprenentatge, vaig escalar fins a fer la promoció a Primera Nacional, que és on fas el pas a la Federació Espanyola».

Va ser un camí amb dificultats afegides?

«Sí, perquè hi ha dos factors: la primera, que som de la delegació de Tarragona i, la segona, per ser una dona. Ser de Tarragona fa que tinguis menys partits que Barcelona i desplaçaments més llargs. Per un àrbitre que comença, es complica haver d’anar sempre a Tortosa, Amposta, Ascó... Amb tot, em va anar bé, perquè sempre hi havia falta d’àrbitres i els que hi érem ens ajudàvem molt els uns als altres».

I com a dona?

«És diferent, sempre hi ha un punt més d’exigència per part de tots: la banqueta, els jugadors i la gent de la grada. He viscut situacions desagradables i de molt difícils, però sempre treballava amb la seguretat de tenir un suport personal i també el de la Federació i pensar que estava fent bé la feina».

Ha de combinar l’arbitratge amb una altra feina?

«Sí, de fet cap àrbitre d’handbol viu només de xiular, ni tan sols els que són internacionals. Ara mateix estic a la màxima categoria femenina i segona nacional masculina i això em fa no només combinar els partits amb el treball, sinó també tot el que comporta. M’agrada estar bé físicament i analitzo totes les setmanes el partit anterior i el següent per continuar millorant. Els dissabtes xiulo des d’Alacant a Vitòria o Pamplona i, els diumenges, si tinc lliure ho faig per aquí, Tortosa, Cornellà o on sigui en àmbit de Catalunya».

A banda, és la responsable de les àrbitres catalanes.

«Sí, com soc l’àrbitra catalana en major categoria fa ser la responsable. Tenim un grup on volem millorar. Ens centrem en les situacions ens trobem setmana a setmana. De 300 àrbitres només 50 són noies, així que perdre’n una per desmotivació o per trobar-se una situació difícil i violenta, ens fa molt de mal. Així que treball en donar suport, ajuda i que no se sentin soles».

Quin pas més té per davant?

«Vull poder pujar a xiular la lliga Asobal, la màxima competició masculina, que és l’única que em queda pendent. Amb tot, treballo en el dia a dia per ser millor que en el partit anterior. No per pujar, sinó per millorar».

Xiula equips masculins i femenins, troba alguna diferència a l’hora de gestionar els partits?

«Hi ha diferències per tipus de partits. No hi ha diferència per ser un partit masculí o femení, sinó perquè és un cinquè contra segon a la taula. Cada partit és un món i un repte. Això és el que m’agrada, preparar-me i analitzar i després solucionar les situacions de cada duel».

Quin consell donaria a alguna àrbitra que acaba de començar?

«Començar és difícil perquè s’arbitra en solitari, però amb el rodatge es gaudeix molt i la sensació que els equips et respecten és molt agradable. A les noies, en especial, els diria que es trobaran dificultats afegides, però si saben que estàs en el lloc adequat s’ha de continuar endavant, lluitar per la teva passió sense escoltar el que digui l’entorn».