Alfonso Periáñez: «Si he de posar una nota, a l’equip un excel·lent i a l’afició matrícula d’honor»

El darrer dissabte vau donar per finalitzada la temporada del retorn a la Superlliga 1 amb la permanència assegurada. Com valora el curs?

«La valoro molt positivament. Els retorns a la màxima categoria són sempre complicats i a nosaltres se’ns va dificultar encara més. Els jugadors importants que venien per marcar diferències van trigar en arribar per problemes burocràtics aliens als nostres esforços. Vam lluitar molt per tenir-los el més aviat possible, però es van perdre cinc jornades de lliga. A més, el tècnic Vlado Stevovski els va haver d’integrar al grup amb una mini pretemporada per a ells sols quan la lliga va estar en marxa. Tot i això, el grup que es va formar va ser espectacular i, fins i tot, hem estat a tocar d’entrar a les posicions de play-off amb la vuitena posició».

El final va ser una mica accidentat per la lesió de Gerard Osorio.

«Gerard Osorio era el nostre pilar. Quan es parla del rematador estrella, de l’oposat principal, tothom sap el que significa. Va ser difícil de substituir i ens va acabar de llastrar les darreres quatre jornades. Tot i això, cal remarcar que l’objectiu plantejat va ser mantenir la categoria i l’hem aconseguit. Ara toca començar a pensar en la següent i en consolidar-nos a la Superlliga 1».

No ha passat ni una setmana i ja es treballa en la planificació del següent curs.

«No ens podem aturar. L’any passat, el fet d’assolir l’ascens a través del play-off d’ascens va provocar que arribéssim a l’etapa de formació de l’equip quan totes les peces del mercat ja s’havien mogut. Ara treballem amb temps».

Per a un club modest com el tarragoní, és un mèrit, en el primer any, assolir la permanència amb tant de marge?

«Molt mèrit, al final som l’equip amb el pressupost més baix de tota la categoria. El moment clau del curs penso que va ser quan vam assolir victòries com la del Manacor. Llavors, eren els segons classificats i els vam guanyar a la seva pista. Això, sumat a partits clau al pavelló i a base d’esgarrapar punts competint al màxim ens ha donat els punts suficients per a la gesta. Si he de posar alguna nota, seria un excel·lent a la plantilla i matrícula d’honor a l’afició».

La gent no s’ha perdut cap cita al pavelló.

«De fet, pel que he vist aquest curs, no hi ha hagut cap pavelló, tret potser el del Teruel, amb un millor ambient que el nostre. Tots els equips s’han quedat parats quan han arribat a Tarragona i, per això, vull agraït a tots els que es van apropar a Sant Pere i Sant Pau per animar i omplir de soroll per animar al nostre equip enguany».

Què pot dir del paper dels germans Vlado i Axa Stevovski al club?

«Només tinc bones paraules. Són dues llegendes que van arribar fa vint anys per jugar al club i ara estan aquí d’entrenadors i, precisament, homes orquestra. Sense ells el club no existiria. Axa Stevovski és una meravella com a gerent i, a més, continua entrenant i fa de tot. El mateix per Vlado Stevovski, que és el director esportiu, qui va assolir l’ascens i, ara la permanència amb un equip ple de nois de la casa. Amb ells, com a president visc molt feliç. S’han compromès amb el club i ja és com casa seva. Qui ho hauria de dir quan aquesta aliança amb Macedònia va començar amb Vladimir Bogoevski, el famós Bogui, qui va arribar per agafar les regnes de l’equip ara fa ja uns bons anys i va portar uns nois macedonis per jugar a l’equip... Ara són com de la família».

Com prepareu la pròxima temporada a nivell econòmic?

«Molt difícil, de la mateixa manera que aquesta. De cara a la pròxima temporada, necessitaríem augmentar el pressupost amb uns 40.000 euros. És una quantitat important, potser no tant quan es parla d’equips d’altres esports, això sí. No només es costeja la Superlliga, també tots els altres equips de la base que disputaran Campionats de Catalunya i Campionats d’Espanya».

Podreu tornar a competir?

«I tant, treballem constantment per aconseguir els reptes, com ho hem fet fins ara. Gràcies al suport inestimable de l’Ajuntament de Tarragona i els nostres patrocinadors, tirem endavant. Això sí, penso que la ciutat necessita una involucració més elevada del sector privat amb els equips esportius. Pel que fa a nosaltres, som l’equip de Catalunya que juga al més alt nivell pel que fa al voleibol, el que és el tercer esport amb més fitxes federatives després del futbol i el bàsquet. A més, el voleibol és un sector en auge, és un esport sense contacte i sense violència en el qual hi ha el millor ambient i on els valors de l’esport brillen més».

El club està en creixement pel que fa a la base?

«Ara mateix comptem amb 30 equips, dels quals 18 són femenins i esperem que l’any que ve puguin ser 20. El voleibol està en creixement i això no només es veu aquí, també als clubs de Reus, Torredembarra, Salou i Roquetes. Nosaltres també estem en 17 escoles i en 7 instituts fent un programa de voleibol que ens està anant molt bé. A més, també enguany farem 9 trobades al pavelló. No ens aturem».

Ha notat un auge en el voleibol femení?

«Sí, des de fa dues temporades hi ha més noies que nois al club. Per aquest motiu, treballem per l’ascens a Primera Nacional del sènior femení, per començar a escalar posicions perquè la base dona pas. De fet, l’equip és molt jove, perquè part de les jugadores són juvenils i sèniors. Ara mateix anem en primera posició de la fase de promoció, encara queda camí per assolir l’ascens».

Després de gairebé 43 anys d’història del club, sempre amb vostè al peu del canó, com se sent amb l’assolit enguany mirant el camí fins ara?

«L’altre dia vaig coincidir amb José Ángel González Rioja, el meu íntim amic i impulsor del voleibol al barri. Quan ell va arribar de Valladolid, ens va dir cómo es que no se juega al balonvolea aquí? i vam crear l’equip al col·legi. Això va anar creixent i recordo molt bé quan vam haver de fer el pas de jugar a Divisió d’Honor del voleibol nacional. El dia que vam plantejar-nos l’opció i establir un pressupost d’un milió de pessetes ens va tremolar tot. No sabíem on ens ficàvem i, al final, ens ha portat fins aquí. La veritat és que m’emociona».