Mohammed Dahbi: «El meu objectiu és deixar una bona marca i lluitar contra els millors»

Va revalidar el seu títol de campió de kickboxing –65 kg– i va guanyar el cinturó Metal Box Infusion per vèncer un rival de categoria superior. Va ser un mes d'octubre per emmarcar.

«Va ser una bogeria. Tres dies abans del torneig de França, el meu combat va quedar cancel·lat. Estava convidat a l'esdeveniment i, una vegada allà, em van proposar lluitar contra un rival de categoria superior (70 kg), que també s'havia quedat sense combat. Els meus entrenadors ho veien arriscat, però jo ho vaig acceptar sense dubtar. Tenia molta confiança en mi mateix».

Com va anar?

«La diferència de pes es nota molt, especialment en els impactes, sobretot als que van anar dirigits al cap. En els esports de contacte, set quilos es noten molt. Amb tot, estava mentalitzat i em vaig sentir còmode. Vaig dominar tots els assalts i em vaig emportar el títol».

Quina és la seva rutina cada temporada?

«Intento no fer més de tres combats a l'any. En la meva carrera ja n'he fet 52, així que em gestiono per evitar lesions».

Quins són els seus següents objectius després d'aquest triomf?

«Crec que ja ho he assolit tot. Ara el que vull és deixar una bona marca i un bon llegat. Vull lluitar contra els millors i competir en un parell de lligues de prestigi. Encara queda feina per fer. Enguany, si no passa res, no participaré en cap combat més, tot i que després de revalidar el títol el meu telèfon treu fum amb propostes. El següent combat serà el pròxim mes de febrer a Barcelona».

El combat és la culminació del treball de mesos. Quina és la part més difícil?

«El més fàcil és el dia del combat. La resta, és molt més difícil. La preparació és dura, dediques la vida a l'entrenament sis dies a la setmana, analitzes tots els moviments del rival per buscar els seus punts dèbils, has de fer una dieta estricta per poder donar el pes adequat i, durant vuit setmanes, repeteixes aquest procés. Fins i tot, somnies amb el rival i visualitzes el combat. He d'agrair als meus preparadors físics i nutricionistes, també els sparrings, que m'ajuden al treball que no es veu».

Després, també té el seu punt de dificultat l'adaptació al combat.

«En la boxa, només has de vigilar els dos braços del rival. En el kickboxing s'utilitza tot menys els colzes. A vegades és com un número de màgia, ensenyes el braç i quan el rival es despista li claves un cop amb la cama. Això sí, per molta preparació que tinguis, si el rival t'aconsegueix connectar un cop, encara que sigui sense voler, pots anar a terra».

Cuidar el factor mental és clau?

«Si no estàs concentrat, el cos no et respon. Aquest esport no és un joc, un cop a destemps et pot deixar en cadira de rodes, així has d'estar segur a cada decisió. Per això els meus entrenadors no volien que acceptés el combat, però estava molt segur de mi mateix. Amb tot, un dels punts més durs és que tothom està preparat per guanyar, però ningú per perdre. Aquest esport és molt sacrificat. Dediques mesos a un combat i, si el perds, el món et cau a sobre. En aquell moment és quan has de treballar més per poder aixecar-te i enfocar-te en el següent combat».

Quan va sentir que volia dedicar-se a aquest esport?

«Em va agradar des de petit. Amb 16 i 17 anys vaig guanyar tot el que podia en la categoria amateur i jo mateix sabia que podia fer més. Tenia clar que anava a ser campió del món i ho he aconseguit en quatre ocasions. A la meva mare mai li ha agradat, mai ha vist cap combat meu, però em dona molt suport».