Josep Gironès: «Dels Crims de Gandesa la gent no vol parlar-ne ni que se’n parli»

La novel·la es basa en fets reals, que van succeir a la Terra Alta el 1885. Quins són, aquests fets?

«Un assassinat per encàrrec. Un potentat anomenat Tomàs Valls va ordenar a una colla de facinerosos que li matessin la dona. A través de la premsa, i a partir de les imputacions judicials, es va fer evident que estava en marxa una autèntica indústria de la mort. I aquí cal destacar el paper que va jugar la premsa, perquè va ser valenta i va publicar totes les notícies relacionades amb aquells Crims de Gandesa. Al llibre hi ha un passatge molt il·lustratiu sobre això, en què el protagonista en llegeix un article i afirma que, si ell hagués estat allà, allò no s’hauria publicat o al seu autor li hauria costat el coll».

A què et refereixes, quan parles de la indústria de la mort?

«En el judici, un dels encausats es queixa que se centrin en aquell crim, quan ells n’han comès altres. I també que altres crims paral·lels, fins i tot relacionats amb els de Gandesa, quedin sense jutjar. Per tant, hi havia una autèntica indústria de la mort que tenia com a inductor una persona molt poderosa. I, això, sense oblidar que aquella persona en tenia altres per damunt».

Tot plegat ho escrius a partir d’una carta que trobes a casa dels sogres. Què hi deia?

«Josep Monreal, que estava pres a Tortosa, va escriure al doctor Gallinat, que va comprar els béns que la seva família es va vendre per pagar les despeses judicials. Li demanava dos duros perquè a la presó les està passant molt putes. Aquí hi veiem la figura del voltor, que quan veu una família apurada, es postula per gestionar-li les pertinences. De Ca Jeroni [la casa de la família de Monreal] no en va quedar res».

Quin impacte van tenir, a la comarca, els Crims de Gandesa i l’execució del principal acusat? Encara es recorden?

«De ben petit, jo ja en sentia parlar. De fet, tant en vaig sentir que n’he acabat fent un llibre. Encara avui, d’aquells fets la gent no vol parlar-ne ni que se’n parli. Però jo penso que aquest tema s’havia de tractar, per tal d’evidenciar el clima d’opressió que hi havia a la Terra Alta, el domini del caciquisme i, sobretot, la manera tan diferent que tenia la justícia de tractar rics i pobres. Amb aquesta història, a més, aprofito per donar visibilitat a personatges reals, com l’insigne botxí o la senyora Bàrbara Forés».

Anem a l’insigne botxí. Qui era Nicomedes Méndez?

«Era el botxí de Catalunya, Aragó, València i Balears. Quan li ho manaven, anava a matar. I ho feia amb un sistema implantat a partir de Ferran VII, el garrot vil. Era molt primmirat amb la seva feina, anava a veure els ajusticiats, els intentava confortar i va inventar un sistema per fer més ràpida la mort, introduint un punxó que rebentava les vèrtebres. En el cas de l’executat a Gandesa, fins i tot va anar al seu enterrament».

El llibre està farcit d’expressions populars. Llegint-lo he descobert l’origen de ‘Beure oli’.

«Jo tinc una casuística, i és que ma mare va quedar òrfena molt aviat. Al seu pare el van matar durant els Fets i a sa mare li va explotar una bomba en acabar la guerra. La van criar sa iaia i sa reiaia i, per tant, es va fer seva la manera de parlar de la Fatarella d’anys i panys. Jo, que sempre he parat l’orella, li vaig recollir mil refranys, expressions i frases fetes. Val la pena recuperar-les, perquè la nostra forma de parlar era molt expressiva: una bona frase feta t’estalviava molta explicació. Penso per exemple en aquella que diu Mal va quan les putes filen…».

És una novel·la amb una clara voluntat divulgativa.

«Sí, perquè la nostra història ha estat molt falsejada. Sempre que puc, ho aprofito per explicar la veritat. En aquest punt, deixa’m dir que estic realment alarmat per com s’està tractant la guerra del 36, amb homenatges rars que inclouen assassins. Però això ja seria una altra entrevista».