De l’Ebre al món: memòria viva d’un xiquet de Tortosa

Només començar el seu nou llibre, el músic i periodista Arturo Gaya ja explica que, de petit, se sentia «un xiquet important» perquè la banda de música tocava, cada 3 de setembre, coincidint amb el seu aniversari, sota el seu balcó. 

Aquesta història i el perquè d’aquell homenatge musical són el punt de partida d’una quarantena de «relats escrits a partir de la memòria» en què el músic desgrana records de vida, des de la seva infantesa a Tortosa fins al canvi de segle, que l’agafa ja adult, amb una trajectòria musical i periodística consolidada. Estic fent història està escrit amb agilitat de periodista, sensibilitat de músic i ironia de tortosí. 

Al llibre, que es llegeix d’una tongada, Gaya recorda amb un deix de nostàlgia la infantesa a Tortosa amb anècdotes com l’arribada del primer cotxe a casa –fins llavors els quatre membres de la família viatjaven amb una Lambretta–, la disparatada manera com el pare, sastre de professió, va aconseguir el carnet de conduir a canvi d’arreglar un descosit, o com l’educació rebuda al col·legi dels Josepets li va despertar el sentiment de lluita pacífica. Tots els records, explica Gaya, «són experiències personals, però amb l’afegit que tenen un interès col·lectiu».

L’autor d’aquests relats va néixer el 1956. «Quan tenia deu anys, jo encara no sabia qui era Franco», escriu en el capítol on relata la visita del dictador a Tortosa per inaugurar el monument que havia de commemorar els 25 anys de pau. 

Tot i la dictadura, Gaya recorda haver tingut «una infantesa feliç» i una joventut marcada pel compromís polític i social, amb episodis com quan es va declara objector de consciència o el dia que un policia, «vestit de gris», va picar a casa seva per emportar-se’l a comissaria, amb el corresponent ensurt de la mare, que és qui li va obrir la porta.

Les memòries de Gaya, com no podien ser d’altra manera, també parlen de música i d’aquell nen que, amb només vuit anys, escoltava els Rolling i els Beatles, però també d’aquell xiquet que, obligat a fer de carabina de la seva germana, es feia un fart d’escoltar el Duo Dinámico i que va descobrir Josep Guardiola perquè era qui cantava la cançó de la seva sèrie preferida: Bonanza.

El llibre també és un recull de memòria geogràfica, amb capítols dedicats a la creació de l’apel·latiu Terres de l’Ebre per definir les comarques del sud, o a recordar com era la vida al Delta abans de l’arribada del turisme.

Les memòries de Gaya repassen també els projectes musicals amb La Cucafera o Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. «En una època en què jo tenia un grup de pop-rock, el pare em cantava cançons d’un tal Quico el Cèlio, que era un home cec que, quan ell era petit, picava a les cases i cantava cançons a canvi d’una almoina». 

La influència del pare –a qui l’Arturo anomena afectuosament lo sastre Gaya– s’intueix profunda en els anys d’infantesa i joventut –amb un capítol extraordinari en què el fill pregunta al pare si durant la guerra civil va matar algú i aquest li respon amb una sinceritat que provoca rialles i tendresa a parts iguals. És lo sastre Gaya, també, qui clou el llibre amb la seva mort, el març de l’any 2000, perdent-se d’aquesta manera una de les seves grans il·lusions: viure el canvi de mil·lenni.

«La mort del pare em va servir per decidir on acabava el recull de memòries. Però també em va anar bé acabar-les just allà, perquè aquest segle XXI encara no l’he acabat de pair. No l’entenc», afirma rotund l’escriptor. Entre les coses que més l’amoïnen, admet, hi ha «la falta de memòria». «Estic veient coses que em superen», assegura.

Ara, amb més de mitja vida escrita en paper, l’Arturo admet que, quan mira enrere, se sent satisfet: «La meva generació vam ser uns privilegiats. És cert que vam passar el franquisme, però també la transició, que va ser una explosió de llibertats i de descobrir coses noves».

«El que he viscut fins ara ho considero un privilegi», conclou satisfet.