Torredembarra-sur-mer, l’illa de la calma?

Manllevo la primera part del titular d’una expressió irònica de l’exconseller torrenc Josep Bargalló. I l’uso per remarcar la sensació que Torredembarra és avui políticament una vila balneària francesa, un “village” on la vida transcorre plàcida, en aparença. Sobretot comparada amb altres pobles del Baix Gaià o la pròpia història turbulenta de fa una dècada.

En els dos anys de tripartit PSC-ERC-Junts, la Torre sembla una illa de calma. El ‘pas de l’Equador’ és textual perquè el clima a la plaça del Castell evoca una platja tropical. Massa i tot, perquè d’aquí dos anys aquesta mar plana perjudicarà algun dels tres socis de govern. Els tripartits els carrega el diable. No és que l’obra de govern no és vegi, però a l’hora de votar la visibilitat beneficiarà els dos partits que han tingut l’alcaldia. O perjudicarà, és un joc de doble o res.

Aquest perjudici, a qui pot beneficiar? Al partit menys visibilitzat, potser, o a una oposició d’esquerres que no és que no funcioni i no sigui dura quan convé, però que s’ha impregnat d’aquestes bones maneres. Com diria Quim Masferrer, tots plegats són molt bona gent, massa potser, amb massa tolerància amb els intolerants, i costa de fer periodisme crític en aquestes circumstàncies. Si algú fa una jugada bruta, ja me’n desdiré.

No és que no hi hagi temes punxeguts, com el contracte de la brossa, però l’equip de govern els capeja amb menys soroll que abans. Vale Pino, del PSC, és des de fa un any l’alcalde i ho serà un any més. Aleshores, Raül Garcia, d’Esquerra, tindrà l’alcaldia un altre any. Xavier Suárez, el cap de llista de Junts, no ostenta cap tinença d’alcaldia.

Ells tres i els seus equips encaren dos anys d’inversions i grans obres, com els accessos al nou CAP. Les obres d’accés han començat i el CAP és previst que entri en funcionament l’any 2029. Sobre el nou CAP hi ha una mica de conyeta perquè serà al costat del cementiri: «si no em curen, au, cap al canyet!». Una conyeta de poca cultura perquè oblida que històricament, a l’edat mitjana, els hospitals ja es construïen a la vora dels cementiris.

Una obra a mitges que es va obrir en precari, per no perdre’n la subvenció, amb només un vestíbul en ús, és la del teatre. El nostre ‘mamotreto’, que no tindrà sentit fins que no entri del tot en funcionament i que aquests dies ha estat objecte d’una bona notícia: l’Ajuntament ha tret a licitació l’actualització del projecte.

Esperem, doncs, tenir algun dia el nostre teatre com cal. No serà aviat, però almenys en aquest mandat s’ha decidit afrontar la patata calenta. Després caldrà una bona programació, però això vindrà encara més tard.

Hi ha més carpetes d’obra obertes: els carrers de la Sort, Filadors, Francesc Moragas, Gibert... És a dir, els voltants del carrer Nou, punt neuràlgic i un dels més conflictius de la vila. De dia és un eixabuc de gent, ple de soroll, patinets, cotxes, tot i ser un carrer de vianants... I de nit, un mas robat, intranquil i abandonat. Un abandó que l’ultradreta pot aprofitar. Recordeu que va passar amb l’assalt al centre de menors, tot i que això va ser als Munts. No els deixeu el monopoli de la seguretat ciutadana.

El carrer Nou és el símbol del que és, i no és, la Torre, i del que vol ser de gran. Que som: una ciutat dormitori, un ‘village de plage’ o un suburbi? Una ‘banlieue’, per seguir amb símils francesos. Senyores i senyors de l’Ajuntament, decidiu quin model ha d’adoptar la Torre. I recupereu el centre. No pas el polític, sinó el centre del poble. Ni que sigui perquè al carrer Nou és on vau posar els locals electorals fa dos anys!