Enrique Lop: «Fa 30 anys muntar un conjunt de guitarres era una cosa gairebé sacrílega»

El de dissabte és un concert de celebració?

«Sí, celebrem els trenta anys des que es van formar els conjunts de guitarra al Conservatori de Vila-seca. Vam ser els primers de la província i els segons de Catalunya, perquè l’única experiència que hi havia en aquell moment era l’orquestra de guitarres del Conservatori del Liceu».

Qui va tenir la idea de fer-ho aquí?

«Va sorgir d’una conversa entre la directora de llavors, Lourdes Crespo, i el subdirector Cecilio Tieles. Ell treballava al Liceu, coneixia aquella orquestra i la va convidar a fer un concert. La idea de fer el mateix a Vila-seca ara pot semblar molt natural, però en aquella època era una cosa una mica estrambòtica, fins i tot sacrílega».

Per què?

«Perquè la guitarra sempre s’ha considerat un instrument solista o component de grups de cambra. La història de la guitarra com a instrument d’orquestra és molt recent, de fet la vam iniciar els que vam començar aquestes activitats. O sigui, que som una generació pionera».

Tu vas posar en marxa el projecte i, per tant, el coneixes bé. Com era aquell primer conjunt de guitarres?

«Molt entusiasta. Fins llavors, cadascú tocava el seu instrument a casa i es veien als exàmens o a les audicions. Mai havien tocat junts, però des del primer assaig l’experiència va ser molt satisfactòria. De seguida vaig veure que tímbricament hi havia moltes possibilitats. Has de pensar que no hi havia cap precedent i, per tant, no sabíem si allò funcionaria o no passaria de ser una ocurrència».

Passats trenta anys, queda clar que allò tenia tot el sentit.

«Sí. I, a més, un sentit que ha anat molt més enllà del que ens vam imaginar. En primer lloc, perquè les orquestres de guitarres han anat creixent i compositors molt importants han escrit obres de grandíssima qualitat per a aquest tipus de formacions. Però, més enllà del fet artístic, també hi ha un component pedagògic i de benestar. Gràcies a les orquestres s’ha creat un ambient molt cohesionat i amb moltes afinitats que han ajudat a fer que els alumnes es fessin grans, com a músics i com a persones. Ho vaig veure molt clar l’altre dia, quan vam fer el primer assaig i vaig tenir al davant tots els alumnes que han passat per aquí en aquests trenta anys. Va ser molt emocionant».

Creus que els guitarristes formats a Vila-seca tenen algun tret que els identifica?

«Sí, i tant. És una estètica, una manera de tocar la guitarra que ens ve del privilegi d’haver tingut uns mestres molt bons. Tot s’inicia amb l’arribada de José Tomás, que era el pedagog més important del món. Allò va fer canviar moltes coses. Després, van venir els seus millors deixebles, guitarristes que llavors eren joves i que ara són dels més importants de Catalunya. Nosaltres aprenem la seva estètica, una manera de tocar la guitarra i també un coneixement de l’instrument. Tots hem crescut amb aquesta manera de tocar i amb aquesta estètica, que ve de molt lluny, perquè els compositors més importants de la història de la guitarra són catalans. Així que ho teníem tot per acabar creant un so i una manera de tocar característics, de tenir un segell amb DO».

Imagino que amb trenta anys d’història teniu molts guitarristes que han fet camí.

«Sí, n’hi ha molts que estan fent de professors en escoles del voltant, i també han sortit compositors, intèrprets i fins i tot un lutier que fa guitarres».

Al concert de dissabte hi seran més de quaranta guitarristes, alumnes i exalumnes, que van formar part d’alguns dels conjunts de guitarres el centre. Com serà?

«Al començament vam dir de fer una peça. Jo, per si de cas, en vaig preparar dues. I, al final, en farem cinc [riu]. Des del primer assaig les obres van sortir senceres, sense cap interrupció. Tothom s’havia estudiat les partitures i hi havia tantes ganes que gairebé ploro d’emoció. Interpretarem una peça que és meva i quatre adaptacions que he fet de compositors actuals, amb música moderna, fins i tot de pop-rock».