Fermí Puig: «La Feliu no era gens diva i això va fer que no se li reconegués prou el valor artístic»

Quina Núria coneixerem, en la teva xerrada?

«Faré un resum cronològic de la seva vida, començant quan petita i estudiava piano, fins als últims concerts i actes públics. Recorrerem 50 anys de trajectòria artística, i ho farem amb projeccions de diapositives, enregistraments sonors (alguns de molt curiosos i gairebé inèdits), cançons…».

Tens una gran coneixença de l’artista, en el pla documental.

«Tinc un arxiu que diria que és el més gran d’aquest país pel que fa a la música popular de la nova cançó i el rock laietà dels setanta. De fet, al meu arxiu hi tinc tota la discografia en vinil des de pràcticament el 59 fins al 2009, a més de milers de retalls de premsa. De la Núria Feliu tenia documentació igual que en tinc de Llach, Serrat, Sisa o de la Dharma. Quan la Núria Feliu es va morir, vaig trucar a la seva neboda per demanar-li un recordatori i em va dir: Escolta, a tu t’interessen els papers de la tieta? És que ella ho guardava tot. I, com que he tingut l’experiència d’altres arxius importants que s’han acabat llençant o perdent, li vaig demanar que m’ho guardés. I va resultar que tenia caixes i caixes, perquè guardava retalls de premsa, fotografies, programes d’actuacions, etc. En base a aquest arxiu vam muntar una exposició al Palau Robert amb el Julià Guillamon i l’Òscar Dalmau, per on van passar 40.000 persones. Va ser una llàstima que no se’n fes una de més reduïda per fer-la itinerant. D’aquella exposició també en va sortir el llibre Núria Feliu Supervedet».

La vas conèixer i tractar?

«Sí, ens coneixíem. No vam tenir una relació d’amistat, però sí que vam parlar diverses vegades. Ella sabia que jo tenia aquest arxiu. Una vegada li vaig portar al camerino tots els seus discos petits (que els tinc tots) i es va quedar parada. Des dels 15 anys que faig recerca, i ara en tinc 60, així que tot el que és música popular del país, la tinc».

Per què és important recordar i reivindicar la seva figura?

«Jo penso que cal reivindicar moltes figures de la cançó, com l’Ovidi Montllor per exemple. En el cas de la Núria, hi ha una cosa que la va dir Serrat quan es va morir, i és que ella era tan propera i tan poc diva que això va fer que no se li donés la importància que tenen la seva trajectòria, la seva obra i la seva personalitat. Penso que la Núria i l’Ovidi són els dos intèrprets de cançons més importants de la cançó catalana que hem tingut sobre un escenari. Tots dos venien del món del teatre, i això es notava a l’hora d’interpretar les cançons. La Núria, per exemple, tenia la carrera de piano, però a l’escenari no el va tocar mai, perquè volia tenir les mans lliures per interpretar el que cantava. Després, si analitzes la seva trajectòria, veus que havia trepitjat pràcticament tots els pobles de Catalunya i que havia treballat molt al País Valencià i a les Illes. També era molt lluitadora i reivindicativa. Es va fer del sindicat de músics als anys 70 i era una persona feminista i catalanista. Va esdevenir una icona, però el fet de ser tan popular i propera li va restar divisme i que no se li reconegués prou el seu valor artístic».

Això no obstant, es va morir sabent-se molt estimada.

«Sí, sí. Pensa que no podia anar pel carrer. Li passava com a Serrat, que la gent l’atura i li demana fotos… Has de pensar que ella no tenia un no per a ningú. Es recorria tot el país».

Va, avança’m alguna perleta de les que mostraràs a Constantí.

«Farem un recorregut per les seves cançons, perquè es vegi que és de les cantants que va tocar més gèneres dins la cançó catalana. Va començar al teatre, va fer jazz, cuplés, havaneres, musicals… Va avançar alguns dels grans èxits dels musicals internacionals: la cançó de Maria Magdalena de Jesucristo Superstar, per exemple, la va cantar quan aquí encara no s’havia estrenat ni el disc, ni el musical ni la pel·lícula. Escoltarem alguna perla com per exemple els jingles que va gravar anunciant Cinzano i Gallina Blanca, veurem vídeos i cosetes… És curiós, perquè molta gent que ha escoltat aquesta conferència em diu que es pensaven que coneixien la Núria Feliu i s’han adonat que en realitat no la coneixien gens».