Xarli Diego: «La comunicació és com un gran piano i encara em queden tecles per tocar»

Per què ha decidit viure a Barberà de la Conca?

«És la pregunta al milió de dòlars. Doncs mira, això va ser la pandèmia. Jo, que he viscut 40 anys a Barcelona i després he anat al Maresme vaig pensar que el cos em demanava un poble. Un poble tranquil, envoltat de vinyes o de bosc o del que fos. Vaig estar buscant molt i vaig trobar l’equilibri».

A la demarcació de Barcelona també hi ha pobles.

«Sí, havia mirat Osona, havia vist Ripollet, Girona, l’Anoia... un recorregut per tot arreu. Al final he trobat un poble simpàtic, damunt d’una muntanya i amb una postal maca».

I aquí decideix iniciar un pòdcast. No es cansa de la comunicació?

«M’agradaria treballar en comunicació durant 25 anys de la meva vida, i ja n’hi porto 50. Sempre he sigut un home de mitjans, vaig començar la ràdio amb 16 anys o 17. Porto dins el cuquet dels mitjans de comunicació, i això no ho he deixat mai. A vegades sent jo el presentador, a vegades sent jo qui acompanya el que va, però no he parat d’entrar i sortir».

I per què sobre història romana?

«Tinc alguna foto que no acabo de trobar on vaig vestit de romà. Era bastant habitual a la meva generació, quan érem petitets i a mi això m’encantava. En tornar al Camp de Tarragona, m’he reconnectat amb aquesta part de la història que m’encanta. Estic escrivint un llibre sobre el romà en sentit de l’humor. Tenir una ciutat tan romana com Tarragona a prop em serveix d’inspiració».

Més que aïllat a un poble, sembla que està vinculat al territori.

«Crec que no és una contradicció una cosa amb l’altra. Els caps de setmana visito tots els pobles del Camp de Tarragona. No em quedo a casa allà esperant que plogui. Em moc molt, i no només pels pobles. Vaig molt a Reus i vinc a Tarragona. I vaig al Serrallo a dinar, o a passejar per Rambla Nova, o la Part Alta, jo què sé. 

El que m’agrada és explorar, això forma part del meu ADN. Em trobaràs al despatx fent coses, però quan no hi estic volo a algun lloc per tenir bones vibracions del que sigui».

Va ser abans el pòdcast o el llibre?

«La idea primera era el llibre. Però vaig anar descobrint coses noves que jo no coneixia. Estic llegint molts llibres de romans i vaig pensar, aprofitem-ho. No esperem a tenir un llibre d’un any i mig. Fem un pòdcast i expliquem tot això. I, a més, amb la mateixa filosofia que el llibre, que és Roma i sentit de l’humor. 

Jo no soc un historiador, jo soc un periodista i guionista i això ho barregem amb tocs d’humor. Això sí, és un contingut rigorós, tinc entrevistats amb molts coneixements».

Humor i periodisme, com ho combina?

«Perquè a mi m'és fàcil, o sigui, jo soc molt creatiu. Quan presentàvem el programa de música ho feia en sentit de l’humor, amb tocs d’humor. A mi la gent m’ha aplaudit això, aquesta barreja. No m’hi veig fent altres coses.

Si m’haguessin dit fes 3 hores de ràdio i no somriguis amb tota l’estona, no hauria pogut fer-ho. Jo no hauria pogut ser el Josep Cuní, per exemple, que és amic meu i que me l’estimo molt, però cadascú ha de saber què canta».

I quina lectura fa dels mitjans actuals?

«Em sap greu dir-ho, perquè a vegades sembla que quan et vas fent gran et tornes crític, però tal com ho veig, hi ha hagut una dispersió. La meva època era una època daurada, hi havia molt talent concentrat en poques emissores. Després, tenim més de 900 i no tant talent. La gent bona se n’ha anat a fer altres coses. Hi ha altres possibilitats. A les redaccions veus que hi ha més becaris que periodistes».

Empresarialment també ha canviat.

«El negoci ha variat, ara és més en línia que en paper. Suposo que aquí hi haurà una responsabilitat dels que paguen les publicitats que estan repartint en més cases. Tot s’ha difuminat. Tot s’ha dispersat molt».

Tot i això, la mort dels mitjans no arriba.

«La ràdio subsisteix, però subsisteix diferent. La gent està escoltant els pòdcasts que li interessen a l’hora que li interessen. Aquesta és l’evolució que hi ha hagut i la ràdio no era això. La ràdio era en directe i l’escoltaves en directe. Ha evolucionat tot. Els hàbits de la gent han canviat. I la gent jove no escolta els programes convencionals de ràdio. Ni llegeix el diari. S’informen per les xarxes».

I vostè com es defineix?

«Soc molt inquiet. He treballat mitjans de comunicació, premsa, ràdio i televisió. També he escrit. Porto tres llibres. Soc de comunicació. La comunicació per mi és un piano molt gran amb tecles blanques i negres, i que jo tinc la sensació que el piano, per edat, l’he tocat bastant i no he acabat, encara queden tecles per tocar».

Quines tecles?

«Si el llibre i el pòdcast van mínimament bé, potser faig una minisèrie per internet o per televisió del món romà en sentit de l’humor».