Lluís Soler: «Fer bolos em fa una il·lusió terrible, sé que aquesta obra enganxarà molt»

Com arriba el text a les teves mans i què fa que et resulti atractiu?

«Bé, el motor de tot plegat és en Ramon Simó, que és un enamorat d’Erri De Luca i troba aquest llibre, Impossible, que explica la història d’algú que va a la muntanya i es troba amb un accident, una mica com això que ha passat amb aquest senyor que va caure i es va matar. Resulta que aquest personatge descobreix el cadàver d’un amic seu de quan eren joves i companys en una organització revolucionària. I aquesta persona passa a ser el presumpte culpable, perquè el mort que hi ha a la muntanya el va denunciar a la policia quan eren joves i, per culpa d’això, va haver de passar uns quants anys a la presó».

L’obra se centra en la investigació?

«Hi ha un jutge jove, que té la meitat d’anys que el meu personatge, i que pensa que ell va fer caure l’amic a la muntanya. L’obra són les entrevistes que li fa mentre es troba en presó condicional. Després, quan el meu personatge es queda sol a la cel·la, té unes xerrades amb una noia, un amor amb qui fa deu anys que van junts i que s’estimen. A ella li va explicant tot el que va passant allà dins».

Què és el que t’ha resultat més interessant a l’hora d’interpretar aquest paper?

«D’entrada, la contundència del personatge. És una persona que creu en la vida i en la natura. De jove, als anys 60 i 70, havia lluitat aferrissadament en una organització revolucionària perquè el món fos millor. Però després dels anys de presó, torna a la societat i decideix dedicar-se més a la vida que al món. És a dir, ja ha assumit que el món no és tan bonic, i es dedica més a viure, a anar per la muntanya i a viure tranquil, sense massa maldecaps. Després de passar vint anys tancat, decideix fer una mica la seva i oblidar-se de tot allò que el va portar, precisament, a la presó. Jo, de jove, també m’havia barallat amb les muntanyes, i de fet vaig anar a la lleixa que surt al llibre, la lleixa de Bandiarac [sud d’Itàlia]. És un lloc que s’hi ha d’anar amb algú que en sàpiga molt, o no en surts viu. Jo hi vaig anar acompanyat d’un escalador professional i em vaig espantar tant que vaig tornar enrere».

Hi ha un tercer personatge en escena.

«Sí, el Bernat Quintana és qui fa de jutge, i després hi ha l’advocat de la defensa, que l’interpreta Guillem Albasanz, que no diu gairebé res, perquè el meu personatge no el vol, li diu al jutge que ell ja és prou gran per defensar-se sol. És un personatge tan fort que no perdona res a aquesta societat nostra tan hipòcrita. Així que al final hi ha una dialèctica entre un jove de menys de 40 anys i un senyor de més de 70. Són dues maneres diferents d’entendre el món. L’un vol pujar, arribar lluny, i l’altre està desencantat del món i només vol viure la vida».

Com ha sigut el procés de preparació de l’obra i com afronteu la gira per teatres fora de Barcelona?

«Vam tenir molt de temps per treballar el text individualment, així que quan va ser el moment, vam arribar bastant preparats. En cinc o sis setmanes, el Ramon va aixecar l’obra i la va posar a to. També va ser un encert treballar a la Sala Atrium, perquè és petita i ens va anar a molt bé per trobar tot el que necessitàvem per al muntatge. Ara, els bolos, em fan una il·lusió terrible, perquè sé que és una obra que enganxarà molt, perquè és molt humana i s’entén molt ràpidament on ets».

Abans parlaves de la dialèctica. La paraula i el diàleg tenen un pes central en l’obra. Quin valor creus que té la paraula en la societat actual?

«Bé, estàs parlant amb un enamorat del vers. Potser soc una mica crític i els amics se’m tiren a sobre quan ho dic, però penso que a la paraula ja li ha passat una mica el temps: ja no té el pes que tenia abans. El món del 2025 és molt diferent del que es va construir al segle passat. Cap problema, jo continuaré defensant la paraula encantat de la vida, però sense pretendre que pugui canviar les coses».