Manel Riu: «Aquella nit els treballadors de la central van anar a salvar el futur dels seus fills»

Comencem pel final: qui són els herois de Vandellòs I?

«Són tots els treballadors que, sense cap obligació, van estar disposats a jugar-s’ho tot per salvar la central. I també els bombers, que tot i no haver visitat mai la central i escoltar que la situació no estava sota control i no saber com gestionar la radioactivitat, van donar-ho tot perquè l’incident no anés a més i, per tant, que aquell episodi no estigui ara en la memòria de tothom. Si no ho haguessin fet, potser la vida no hauria seguit igual a l’Ametlla de Mar, a l’Hospitalet de l’Infant ni a bona part dels pobles de l’entorn».

Què va passar aquell 19 d’octubre de 1989?

«A la part no nuclear de la central va saltar una peça en una turbina. Allò va provocar una explosió i després un incendi. Fins aquí no era res especialment destacable, perquè l’incendi en una turbina es podia aturar, però la cadena de conseqüències d’aquell l’incendi, amb una inundació, va posar en risc la refrigeració del reactor. Llavors comença una batalla, que dura hores, entre els treballadors de la central i la temperatura del reactor. Si no haguessin aconseguit aturar la calor residual, el combustible nuclear s’hauria pogut fondre, provocant un accident molt més greu».

Entenc que en una central nuclear com aquesta hi ha uns protocols.

«Els protocols es van complir. El problema és que el Consell de Seguretat Nuclear havia avisat sobre cinc millores que s’havien de fer a la central i no es van fer. A més, hi havia antecedents: la central mare de Saint-Laurent, a França, havia donat avisos de certs errors de funcionament. Però el fet que fos una central diferent de totes les altres, amb una tecnologia més antiga i, sobretot, pel fet de tenir tecnologia francesa i no americana, feia que fos com autònoma, fins al punt que hi havia qui la definia com una central poc transparent».

Com es va viure a la zona?

«La percepció de risc del que va passar era molt diferent segons si eres de l’Ametlla de Mar o dels pobles del voltant. I també en funció de la relació econòmica que tenies amb l’empresa: si t’havia donat feina, casa i escola o, si en canvi, senties que era una amenaça per a la pesca. Per això, 25 anys més tard, mirar què és va incomplir o de qui va ser la culpa no em sembla tan interessant com la història humana. És a dir, què passa abans perquè aquella nit els treballadors ho donin tot sense cap dubte. I també com reacciona el poble veí, que és l’Ametlla, amb mobilitzacions molt fortes perquè ho viuen com una amenaça a la supervivència».

Què fa que els treballadors hi vagin sense pensar-s’ho?

«Hi ha molts treballadors que afirmen que ells no van ser herois. Consideren que van fer el que els corresponia, perquè sabien que els bombers no ho sabrien fer. Ni tan sols els treballadors de la central veïna els podrien ajudar, perquè la tecnologia era completament diferent. Un altre testimoni interessant és el de la infermera de la central, que va dir que Tots sentíem que la central era nostra. Molts treballadors havien arribat des d’altres punts de Catalunya i l’estat, i a la central cobraven el doble o el triple que en altres feines de la zona. Els havia donat casa, una escola que era pedagògicament molt innovadora… Per això la seva vinculació amb la central anava més enllà d’un lloc de treball. I aquella nit van anar a salvar la seva comunitat, el futur dels seus fills».

Aquest llibre es basa en el treball realitzat per al documental Els herois de Vandellòs I (3Cat). Quin impacte han tingut l’emissió del documental i la publicació del llibre?

«Ha facilitat retrobaments i ha fet que treballadors que sabien la història de manera parcial ara la coneguin. M’agradaria que contribuís al reconeixement del que van viure els treballadors i a generar un sentiment d’orgull per com es va reaccionar. Penso que més enllà del debat de Nuclear sí-nuclear no, o sobre polítiques energètiques, hi ha el valor de com ens enfrontem col·lectivament a les emergències».