Del Mambo a la tragèdia, Dudamel encén el Liceu

Hi ha concerts que deixen empremta, i el del passat dijous 31 de juliol al Gran Teatre del Liceu, amb Gustavo Dudamel dirigint de memòria West Side Story, n’és un. Amb l’orquestra i el cor del teatre lliurats a una partitura que batega jazz, clàssica i Broadway a parts iguals, aquesta versió en format concert de l’obra magna de Leonard Bernstein va oferir una vetllada carregada d’energia, elegància i moments d’emoció pura.

Des del primer número, amb els cinc Jets en escena i un vestuari de frac que trencava amb l’estètica urbana habitual, es va intuir que no estàvem davant d’una representació qualsevol. El so era sòlid, compactat per una orquestra en plena forma i per una batuta entusiasta que sabia extreure de cada passatge la tensió i la subtilesa requerides. Hi va haver petits desajustos, com algun accent poc encertat o alguna trompeta despistada, però l’energia col·lectiva ho compensava amb escreix.

El debut de Juan Diego Flórez com a Tony va ser notable, amb un Maria entregat i efectista, malgrat la sobreactuació com a jove enamorat. La seva veu, tot i estar amplificada, lluïa en els aguts i connectava amb el públic, que va respondre amb bravos efusius. Ara bé, l’estrella indiscutible de la vetllada va ser Nadine Sierra. 

La seva Maria era de llum pròpia: veu cristal·lina, projecció imponent i una capacitat escènica que traslladava l’emoció més íntima sense artificis. En cada número en què apareixia, la seva presència absorbia l’escena; i en moments com I feel pretty o A boy like that va ratificar el seu lloc entre les grans veus del moment.

Un dels punts àlgids va arribar amb America, on el repartiment femení, reforçat pel cor del Liceu i la direcció gairebé coreogràfica del mateix Dudamel, va fer vibrar la sala. 

Aquí cal destacar la participació de la mezzosoprano Tànit Bono, natural de Riudoms, que formava part d’aquest cos llatí amb una entrega vocal i escènica que va reforçar la vivacitat del número i va deixar petjada en la dinàmica col·lectiva. 

La seva trajectòria, que abasta escenaris de tot Europa i produccions de gran nivell, sumava un nou pas en ferm al Liceu, ara com a part d’un projecte tan simbòlic i de qualitat com aquest.

La màgia efímera d’un somni trencat

El concert no només va ser una exhibició musical, sinó també un homenatge. En un gest emotiu, la funció es va dedicar al director escènic Bob Wilson, mort aquell mateix dia, que col·laborà amb el Gran Teatre en tres produccions. En aquest context, la música prenia un caràcter més simbòlic, i Dudamel, còmplice i lliurat, dirigia com si fos una celebració vital.

Amb Tonight, amb els cors masculins repartits a banda i banda i les dones al centre, es va assolir un dels moments de màxima potència sonora i emocional. L’energia era palpable, i tot i alguna petita descoordinació en els interludis, l’orquestra mantenia la tensió narrativa viva. Els solistes de corda, especialment el concertino i el violoncel·lista, van lluir-se amb sensibilitat exquisida.

La gran sorpresa va arribar amb Somewhere, interpretat per una figura inesperada: la soprano Sondra Radvanovsky, vestida de blanc immaculat, que va aparèixer com una epifania per entonar amb una expressivitat serena i majestuosa aquest cant d’esperança. No formava part del repartiment anunciat, però la seva sola presència va elevar el final a una altra categoria.

El tancament, auster però intens, amb la mort de Tony escenificada només amb una caminada lenta i una frase final colpidora de Maria –«Te adoro, Anton»–, va deixar la sala en silenci abans de l’allau d’aplaudiments. Més de deu minuts d’ovació van coronar una nit on la música va fer de pont entre la tragèdia i la bellesa, entre el passat i un present en què el Liceu va convertir un musical en una experiència majúscula.