Pere Domingo: «Escriure m’ha retornat a la vida; el ‘feedback’ dels lectors és la meva millor medicina»

Com neix L’art de creure en un mateix?

«El llibre va començar a gestar-se fa més o menys un any, quan companys meus de CaixaBank em van animar a donar forma a les reflexions que escrivia i expressava per gust. Un d’ells, en Jaume Masana, em va oferir fer el pròleg i connectar-me amb Plataforma Editorial. En Jordi Nadal, el director, s’hi va implicar de seguida, i al cap de tres dies ja m’estava dient que endavant, que allò era un treball de primera. Al principi pensava autoeditar-lo, però em vaig adonar que no podia predicar creure en gran i quedar-me petit. Així va néixer el llibre».

Com has estructurat el llibre i què hi trobarà el lector quan s’hi endinsi? 

«És un recull de 100 reflexions que poden llegir-se en qualsevol ordre. Són peces breus, però profundes, amb idees de superació, lideratge, vulnerabilitat i transformació personal. N’hi ha una desena que havien sortit abans al Diari Més, però aquí estan més organitzades. La il·lustració i la portada les va fer una entitat preciosa, AMPANS, que treballa amb persones amb discapacitat intel·lectual. Han sabut transformar les meves paraules en imatges amb una sensibilitat brutal».

On es pot trobar el llibre i com està funcionant la seva acollida?

«La versió en català va sortir a la venda el 7 de maig, i la versió en castellà sortirà el dimecres 25 de juny. Es pot comprar a plataformes com Amazon i La Casa del Llibre, tant en format físic com per encàrrec. Ha estat molt ben rebut: abans que surti en castellà ja se n’han venut prop de 2.000 exemplars. Ni jo mateix m’ho esperava».

El títol és tota una declaració. Què representa per tu creure en un mateix?

«És el punt de partida de qualsevol canvi. Jo, si no hagués cregut en mi mateix, m’hauria enfonsat. Creure-hi et permet irradiar llum, donar espai als altres i fer créixer el teu entorn. El llibre vol transmetre això: que la transformació comença dins teu, i que malgrat la fragilitat, tots tenim ales i les hem d’aprofitar per volar».

Tens una malaltia degenerativa. Com es relaciona aquesta vivència amb l’escriptura?

«El 2018 em van operar d’una hèrnia discal. Era una operació amb una probabilitat mínima de complicacions, però m’hi van tocar un nervi i se’m va desencadenar una neuropatia greu. Des de llavors, visc amb dolor constant, més de 20 pastilles al dia i pegats de fentanil. Però també va ser el començament d’un viatge interior. Escriure m’ha ajudat a entendre’m, a acceptar una nova realitat i a donar sentit a allò que visc».

Què diries a una persona que comença a conviure amb una situació com la teva?

«Que esgoti totes les vies. Que no es rendeixi. Jo he passat per molt: radioteràpia, psiquiatres, debilitament físic… però també he conegut gent a qui he pogut ajudar només escoltant-los. Parlo sovint amb un home que també té una neuropatia. Ens trobem per fer un cafè i parlar. Si això li dona vida, com no vols continuar?».

També escrius articles d’opinió al Diari Més. Què t’aporta aquesta col·laboració?

«És una vàlvula d’escapament, una eina de vida. Escriure és el que més m’ajuda a tirar endavant. El feedback dels lectors m’omple. Quan algú em diu que aquell article li ha donat força, que el rellegeix o que l’ha compartit amb algú estimat, per mi és més potent que qualsevol medicació. Escriure m’ha retornat a la vida».

Hi ha alguna reflexió del llibre que et representi especialment?

«No m’agrada destacar-ne cap, perquè totes tenen el seu moment. Però sí que insisteixo que aquest llibre no s’ha de llegir de cop, sinó assaborir-lo. És com un mosaic de vivències, idees i emocions. I el missatge de fons és clar: sigues agraït, atreveix-te i no et posis límits. Encara que estiguis postrat, pots continuar inspirant, acompanyant i fent créixer els que tens al voltant».