Josep Poblet: «Plego del Consell Social de la URV perquè no vull que sembli que demano més poder per a mi»

Fa poc es van commemorar els 30 anys del Consell Social de la URV. Com valora la tasca feta des d’aquest estament?

«El conec d’antic, el Consell Social, com conec d’antic la universitat. Parlem d’institucions molt joves que han fet una trajectòria molt intensa i de la qual ens podem sentir satisfets. L’acte dels 30 anys pretenia fer una reflexió d’on hem arribat i com hi hem arribat. Constatar en el present com estem i què esperem, i verificar si tenim els mitjans per afrontar el futur que tenim al davant».

I les tenen, aquestes eines?

«A la vista de la valoració del nostre passat, present i futur, vam decidir aprovar una declaració institucional. Aquesta declaració conté una constatació: la Universitat Rovira i Virgili, de bracet amb el Consell Social, ha fet una feina de transformació del sud de Catalunya —l’Ebre, el Camp i el Penedès— com mai s’havia vist. És impensable un futur sense la Universitat Rovira i Virgili».

I per créixer en el futur, amb l’ajuda del Consell Social, què cal?

«El marc legislatiu actual no compleix amb l’expectativa que el Consell Social té de les seves responsabilitats. No les defineix amb precisió. Això és el que vam reclamar principalment: que no ho ha fet ni aquesta llei ni cap de les anteriors. També diem que el Govern de Catalunya i el Parlament tenen capacitat per regular els Consells Socials, i la llei ho insinua. Aquesta és la segona reclamació: demanar que el Govern de Catalunya proposi al Parlament que els Consells Socials siguin millor definits».

Aquestes competències, en què s’haurien de concretar? Quines són les que creieu que falten perquè pugueu fer més feina des del Consell?

«Els Consells Socials es nomenen per ser la veu de la societat a la universitat, i perquè aquesta veu sigui ben viva. Que els objectius que se li encomanen a la universitat siguin els que li interessen a la societat. Alhora se li encomana un paper d’influir a favor de la universitat. Aquest paper vol dir que no ens hem de limitar només a aprovar allò que queda ben definit en les competències: el pressupost, la plantilla, el pla d’estudis. Això ens ho sotmet el Govern de la Universitat i ho aprovem. Per tant, som un òrgan de validació. Però hi ha una paraula clau: l’actuació».

Més capacitat d’acció directa, doncs?

«Ara, quan volem actuar, ens trobem lligats de mans i peus. Tenim uns recursos humans limitadíssims i una capacitat econòmica de subsistència. I encara molta part d’aquesta economia la destinem a coses que, per justícia, ens sentim cridats a fer: donar beques, convocar premis d’impacte social de la recerca, captar talent als instituts... Fem un munt de coses que correspondria més aviat que fes la universitat, però aquesta tampoc té recursos suficients. Les fa el Consell Social, restant-se dels seus pocs recursos. Per tant, què ens queda per a l’actuació? Què ens queda per fer allò que la llei ens mana, que és el pla triennal d’actuacions?»

En què consisteix aquest pla?

«Vam ser els primers de Catalunya a aprovar-lo. És el pla estratègic del Consell Social. Però sense recursos no el pots fer. Per no tenir, no tenim ni NIF. No tenim personalitat jurídica definida fiscalment. No podem generar pagaments, factures, cobraments. Si captem una subvenció, ha d’anar a la universitat i després ens l’ha de retornar. Qualsevol burocràcia s’eternitza, tot es fa llarg, tot es fa complex. Per tant, no té dinamisme, no té la capacitat d’actuació que caldria, no té els instruments ni les eines per poder actuar, més enllà d’aprovar i validar. El que reclama la declaració institucional és això».

Han rebut alguna mena de ‘feedback’ de la Generalitat o els grups que han de legislar sobre el tema?

«El Govern català i el Parlament en tenen plena consciència. El mateix dia de l’aprovació d’aquesta declaració institucional, la consellera va presidir el plenari del Consell, atenent el meu oferiment. Naturalment, estava informada del contingut. Li havia enviat dies abans la declaració i n’havia parlat amb ella. En cap moment va dir que no hi estigués d’acord. Es va aprovar per unanimitat sota la seva presidència, la meva i la del rector. I el Parlament, a través del seu president i de la mesa, que estava representada el dia de l’acte de l’aniversari per diferents colors polítics, van prendre raó del mateix. Per tant, avui les forces polítiques catalanes i les dues institucions primeres del país —Govern i Parlament— saben d’aquesta reclamació i la comparteixen. Altra cosa és que ara la seva acció política permeti aprovar un marc competencial i una definició dels consells més ajustada».

Una de les feines més destacades del Consell hauria de ser el control econòmic de la universitat?

«La llei deixa amb un punt d’indefinició a qui li correspon el control econòmic de la universitat i la inspecció de serveis. Però, només faltaria que el Consell hagués de fer això sense mitjans humans, sense recursos materials i sense capacitat per fer-ho. Com que la llei ho deixa amb un punt d’indefinició, hi ha universitats que creuen que ho ha de fer el Consell Social i corren el risc de convertir-lo en un òrgan d’oposició al govern de la universitat. I això m’hi nego, perquè no han estat pensats per això. La veu de la societat és per a una altra cosa».

Està prou dimensionada la universitat per al nostre territori?

«És un territori de més de 800.000 habitants. Jo crec que la dimensió de la nostra universitat avui és la correcta. En aquest moment s’està plantejant un creixement amb una facultat nova de farmàcia. Estem creixent amb alumnat més que cap altra universitat catalana. Tenim estudis fins i tot fora de la demarcació, a Vilafranca, i estem rebent alumnat procedent de famílies que integren una geografia propera al milió de persones. Per aquesta dimensió que tenim i per la que podem tenir en el futur, tenim la capacitat organitzativa i els mitjans».

I l’adaptació dels estudis també és la que li escau al territori?

«Avui sí, però auscultem les demandes. El futur ve amb coses molt especials. No sempre la resposta és fer un nou estudi o una nova facultat. Tenim enologia, que és de referència a Europa, que no té cap altra universitat i que és lògic que estigui aquí. Un empresari em va dir que dels nostres enginyers —electrònics i mecànics— n’agafen un munt i n’estan molt contents. Però els convindria que, com que el producte final que fan és de caràcter alimentari, aquests enginyers tinguessin nocions transversals de nutrició, de salut, de temes que toquen el món alimentari. Com ho podem fer, això? No és fàcil, perquè el pla d’estudis ja està fet. Per tant, què has de fer? Parlar amb els directors d’aquells àmbits i buscar la manera de donar una resposta. Això va costar, però s’està fent».

Junts vol portar al Parlament limitar que el 80% de les places en medicina siguin per a estudiants catalans. Què en pensa?

«És el problema del Districte Únic. En una universitat pública s’hi pot matricular qui vulgui si compleix el nivell d’accés, té les condicions i paga la matrícula. És veritat. Això ho ha dit el grup de Junts, però és que el director del Col·legi de Metges de Tarragona ha publicat articles en el mateix sentit. Què diuen? Que els nostres metges no poden entrar a les nostres facultats, amb el nostre esforç econòmic paguem la formació dels estudiants d’altres comunitats, que després se’n tornen o van allà, i per tant els hem format aquí a canvi de res. I encara nosaltres hem d’anar a buscar metges a Sudamèrica».

I com se soluciona?

«Està molt aviat dit. És difícil d’arreglar. El Districte Únic és una realitat. No es tracta de discriminar ningú. No pots violentar segons quines coses, no pots posar portes al camp. S’han de buscar mecanismes per veure com afavorim que els nostres estudiants puguin disposar de més places. Si hi hagués més places, podríem donar satisfacció a propis i forans. Què fem, llavors? Els nostres o els de fora? Per tant, aquí hi ha una important determinació de futur a prendre: més places o regular l’accés a aquestes places. El de medicina és flagrant, és on es veu més, però també amb altres carreres, amb altres graus, amb altres estudis està passant el mateix».

El dia de la celebració dels 30 anys va anunciar que, acabat el seu mandat, posava a disposició del govern la possibilitat de nomenar una altra persona. Per què?

«No opto al segon mandat, ho tinc claríssim. Però no és que deixi una cosa a mig fer. La deixo quan toca. Per què? Perquè tot això que acabo de dir, que no ho ha dit cap altre Consell Social ni cap altre president, no deixa de ser un posicionament fort. Compartit, sí, però fort. És alçar la veu per dir: demanem que si això no va així, no anem bé. No farem la feina que ens tenim encomanada. Quan un fa aquest posicionament és molt fàcil que es pugui pensar: el que vol és més poder per a la presidència. I com que no és això en absolut, que el que demano és pel Consell i pels Consells i pel futur, vaig dir: l’única manera de fer entendre clarament que jo no ho vull per al president és renunciant al càrrec en un futur».

Doncs una reforma dels Consells pot ser, en realitat, el seu llegat més important.

«Si en el procés d’aquests 15 mesos que queden el govern i el Parlament emprenen una reforma de la LUC —la llei universitària de Catalunya que està emparada dins de la llei estatal—, si hi ha una modificació profunda i s’atén la demanda del Consell Social de la Rovira i Virgili, hauré aconseguit el que volia, exactament això. I ho hauré aconseguit a favor dels qui hi haurà després de mi. Per tant, hi haurà uns mitjans millors, una definició millor i una capacitat més alta».