Josep Poblet: «El nostre model metropolità no pot ser el de Barcelona»

Amb el seu llarg bagatge polític, què en pensa del procés per crear l’àrea metropolitana de Tarragona?

«Analitzar el que fan els teus companys quan tu ja no jugues t’exigeix un exercici de respecte, perquè és el seu temps, i de prudència perquè tu no estàs allà en les reunions i no coneixes en detall les coses. Però puc fer un exercici de comparació».

En quin sentit?

«Des dels anys 70 o 80 es parla del Camp de Tarragona com una figura geogràfica que requereix diàleg i construir ponts entre tots. La taula dels 21 municipis, crec que es deia, altres intents que hi va haver posteriors, i en el meu record tinc el Consorci del Camp de Tarragona, que va ser una experiència que la gent no ho recorda, però fructífera en quatre o cinc aspectes. Hi havia qüestions d’abastament d’aigua per resoldre, coses ferroviàries per crear consensos, qüestions d’immigració que no estaven ben resoltes, de residus tampoc, i de seguretat pública —encara no hi havia els Mossos d’Esquadra desplegats. En tots aquests aspectes el Consorci va fer acció i la va fer amb resultats que es poden demostrar».

Però tampoc no va anar més enllà...

«No va culminar la seva feina, que era arribar a articular mecanismes conjunts de funcionament. Van aflorar lideratges individualitzats: cadascú volia el seu, o alguns dels presents tenien una visió especial o particular i van condicionar la resta. I el Consorci, havent fet bona feina, havent durat un bon temps, va acabar extingint-se com l’aigua amb un cistell, va desaparèixer i no se n’ha parlat més».

No va ser l’única proposta d’actuació conjunta.

«Després va venir la taula socioeconòmica del Camp, que va ser un invent fugaç d’un determinat delegat del govern. Tampoc no podríem recordar cap cosa que la distingeixi per haver realitzat una actuació a favor d’algun aspecte del Camp de Tarragona».

Parla de fracassos anteriors. Però considera necessari fer un esforç per trobar solucions de conjunt pel Camp de Tarragona?

«Per descomptat. En tenim proves. La Mancomunitat de Residus Sòlids Urbans agrupa els vuit o nou municipis que més residus produeixen amb un objectiu comú que és eliminar-los i fer energia i abaratir els costos. I això està aconseguit fa 30 anys. Per tant, no hi ha dubte que el diàleg que busca unitat de criteri, unitat d’acció i que construeix coses que són de l’interès comú i que no són de l’interès particular de cada municipi, és bo. En aquest sentit, l’impuls a la Regió del Coneixement procurava tenir un protagonisme en les decisions col·lectives i una capacitat de governança pròpia. Tota una estructura de funcionament que s’ha deixat de banda. Que no és contradictòria amb això que es fa ara. Es podria fer una cosa i es podria fer l’altra».

És a dir que a més de l’Àrea Metropolitana calen altres fórmules de coordinació territorial?

«Constituir, com a l’Europa avançada, una regió que es basi en el coneixement no és un caprici, és un deure. Un deure que no estem fent. I, per altra banda, sempre dic que el que no podem és caure en l’error de fer una àrea metropolitana. No es fan les àrees metropolitanes. Es fan els mecanismes que governen zones que funcionen d’una manera metropolitana. És a dir, que tenen més d’un punt de funcionament comú per a la vida quotidiana de la gent».

Per on caldria començar a fer aquests mecanismes?

«El primer que s’ha de fer és tenir una mobilitat perfecta. Una mobilitat extraordinària. Si fem l’esforç a la causa col·lectiva —que va en la línia del tramvia del Camp o d’un transport col·lectiu que funcioni de veritat i que ens relligui centres de treball, centres hospitalers, centres administratius, llocs de residir— això sí que ens fa metropolitans. Per això encara no ho tenim, i hi ha hagut molts intents abans d’ara per fer-ho. Per tant, els governants, els responsables polítics actuals, en el criteri que volen avançar en el camí de metropolitanitzar la nostra realitat quotidiana, entenc que han de fer esforç per comprendre quines són les necessitats de la gent, identificar-les molt bé i donar-hi una resposta».

El model ha de ser Barcelona?

«L’àrea metropolitana de Barcelona, que és l’altre cas que coneixem, en els anys 60 o 70 van haver d’afrontar una realitat que era la immigració que va arribar a trens i trens i abocava la gent allà. I, com a conseqüència del desgavell socioeconòmic que es va generar en aquells indrets, a posteriori van haver de posar ordre en un caos. Per tant, allà la raó de l’àrea metropolitana va néixer amb un altre objectiu. Aquí no en tenim cap, de caos. Aquí el que volem és relligar-nos per viure millor».

A Barcelona el pes de la capital és evident. Aquí tenim dues ciutats de pes, com Tarragona i Reus, que cal que apostin per una actuació conjunta en primer terme?

«Hi ha altres realitats, com Cambrils, Salou i Vilaseca, que sumats i posats en època punta d’estiu pesen més que Reus i Tarragona durant una època de l’any. I mouen una economia ingent. I necessiten molt flux de gent per treballar i tirar endavant aquestes iniciatives. Per tant, per això jo sempre parlava de lideratges compartits. Perquè avui en dia no es pot parlar de liderar l’alcalde de Barcelona o liderar l’alcalde de Tarragona o el de Reus. Ho han de liderar junts amb els altres».

Ara mateix Vila-seca (vostè en va ser alcalde molts anys) ha marxat del grup impulsor de l’Àrea Metropolitana perquè no hi ha consens sobre l’estació intermodal. Què li sembla?

«L’alcalde de Vila-seca constata que un consens existent l’estan destrossant, l’estan posant en dubte. Defenso clarament la seva posició. No es tracta d’anar en contra de ningú. Es tracta de dir per què està enfadat l’alcalde de Vila-seca. L’alcalde diu que si l’àrea metropolitana s’ha de fer sobre la base de la confiança i aquesta confiança, a la primera de canvi, ja és traïda amb un tema tan essencial com determinar on va aquesta estació...»

Acabarem tenint dues estacions intermodals, llavors?

«Hem de tenir la que connecta, de veritat. I si la ciutat de Tarragona vol tenir una altra estació i aconsegueix tenir-la, jo aplaudiré. Aplaudiré perquè vol dir que la ciutat de Tarragona vol donar una resposta diferent als seus ciutadans. Però no ha de ser el donar aquesta millor resposta en detriment de la qualitat del model del conjunt».

Les eleccions i canvis de Govern van acabar malmetent el Consorci. Les municipals cada vegada són més a prop. Pot passar el mateix amb l’Àrea Metropolitana?

«El que no vull pensar és que l’àrea metropolitana tingui un color polític. Si s’impulsa per això, ens equivoquem. Si es fa perquè hi ha una dominància clara d’un color polític als ajuntaments afectats, llavors vol dir que és sinònim de fracàs, perquè els colors polítics canvien. Si aquesta és la intencionalitat, ens equivoquem. No pot tenir color polític. Hi ha d’haver una visió generosa. L’àrea metropolitana ha de néixer sobre una base de convicció, de generositat, d’unitat de criteri, d’unitat d’acció i de bon servei al ciutadà. Si no hi ha aquestes línies inspiradores en el frontispici de l’edifici que van a construir, no ho farem. Però confio que sí, que la cosa anirà endavant».