‘Masterxef’ tarragonina amb futur brillant

Les cuines de l’Institut d’Hostaleria i Turisme de Cambrils no són el millor lloc per fer una entrevista, però tenen un valor sentimental per la Jenny Mieres. Entre aquests fogons ella ha passat una gran part dels darrers cinc anys i, ara, les deixarà per començar la seva trajectòria professional com a cuinera. 

A més d’una titulació superior en cuina, Mieres marxarà d’aquest centre havent-se consolidat com la millor estudiant del seu àmbit als prestigiosos Premis Lladonosa. L’any 2024 es va quedar a les portes i s’havia quedat amb l’espineta. «Em feia molta il·lusió acabar el cicle amb un reconeixement d’aquesta categoria», apunta.

La vocació de Mieres neix molt aviat, als vuit anys. «Als meus pares no els agradava gens, perquè jo vinc de família d’hostalers i no volien el mateix per mi», afirma. La jove cuinera va néixer a Veneçuela i fa només set anys que està aquí. «En quant vaig acabar l’ESO tenia clar que volia estudiar a Cambrils i continuar formant-me», assegura.

La gana per conèixer aquesta professió no s’ha limitat als seus estudis. En aquest temps, Mieres ha fet pràctiques a prestigiosos restaurants de l’Estat com Casa Marcial, a Astúries o a Ricard Camanera, a València. Actualment, treballa durant els caps de setmana al Cup Vell de Tarragona, tot un referent de la cuina mediterrània. La seva pròxima estada serà unes pràctiques al Celler de Can Roca aquest estiu. Per a Mieres, els germans Roca són «una alta referència de la combinació d’alta cuina, tradició i família», elements que vol integrar en la seva manera de fer.

Tot i això, la guanyadora dels Lladonosa diu que no vol «pensar massa en el seu futur», però si té clar que vol integrar les seves arrels caribenyes i el que ha après de la tradició catalana, incorporant els seus coneixements d’avantguarda. «Tota la meva formació és a Catalunya. Quan vaig a casa de la meva àvia ella fa un guisat veneçolà i jo un sofregit català, amb all ceba i tomàquet», relata Mieres, «crec que d’això pot sortir una combinació curiosa», afegeix.

Mieres va viure molts anys a una illa veneçolana, i recorda els dinars de la seva infantesa marcats pel «peix fresc i els productes típics de la zona». Això sí, reconeix que aquells anys el país «no tenia molt desenvolupat el concepte de l’alta cuina». Ara Mires vol tornar a la seva terra natal per completar la seva formació, sumant les seves arrels al coneixement adquirit a Catalunya. «Vull anar per aprofitar tot el que sé ara i poder explicar, d’on vinc i on estic a través de la meva cuina».

Això sí, a l’hora d’establir-se un cop acabi de formar-se, la cuinera té clar que «Tarragona és casa meva». Mieres encara no ho té decidit clarament, però afirma que ja ha pensat a muntar el seu propi restaurant a les comarques tarragonines on pugui destacar «aquestes dues tradicions».

Acabo la meva trobada amb Mieres demanant-li dos plats, un veneçolà i un català. El segon és el que té més clar: cap i pota. «Soc fanàtica», diu amb un somriure a la cara. El primer ho pensa una mica més, però tria pavellón criollo. «Són molt diferents, però els podria menjar sempre», sentència.