Estel Solé: «Malgrat el premi, la impostora és amb mi tota l’estona. Menja, dorm i viu amb mi»

La protagonista de la teva novel·la és la Lena, una dona cansada. Sent que no arriba amb la feina, la família, la parella… És un retrat generacional.

Sí, i no necessàriament amable, perquè el que sentim les dones és de tot menys purpurinós i naïf, que és com ens han narrat els homes fins ara. Volia girar el mitjó i ensenya la tristesa, l’angoixa, l’ansietat, la culpa que massa de nosaltres portem a dins. I no perquè siguem unes neuròtiques, sinó perquè som estructures d’estat d’un sistema que no ens valora i que, a més, ens posa traves i ens diu com hem de ser i com hem de viure.

A l’altra banda hi ha el Dan, la seva parella, que encarna aquest home que es mira la dona mentre ella organitza i pren totes les decisions.

Sí, entre altres greuges. He posat molta cura a l’hora de construir aquest personatge perquè no volia que fos un estereotip ni que els lectors i lectores pensessin que la Lena no és feliç perquè no ha triat bé el marit. Volia algú que representés el gran gruix d’homes, i que s’entengués que és un bon tio, un bon pare (o s’esforça per ser-ho), i sense anomalies. És un home que, com a la majoria d’homes, el sistema li continua oferint uns privilegis que no reconeix. De vegades m’he trobat dones que em diuen que ja els està bé que la parella treballi tot el dia, surti i faci coses, i elles es quedin amb les criatures. Però si aquestes dones s’han cregut això és perquè el sistema ho vol. I, a més, vol continuar tenint dones tradicionals i callades, perquè, evidentment, el món va millor quan el 50% de la població produeix criatures i es dedica a criar-les en silenci i sense tocar gaire els nassos. Per tant, crec que és important que ens despertem les unes a les altres, fem tribu i, com a mínim, siguem conscients que ens estan oprimint.

Al llibre també hi és present la precarietat laboral, i has triat l’àmbit científic per parlar-ne. Per què?

Quan decideixo que vull parlar de la precarietat, faig un enfocament voluntari cap a la ciència. Quan la meva amiga Anna Tresserra, doctora en investigació i amb uns resultats acadèmics brillants (i que, com a dona, òbviament, li han costat sacrificis) m’explica el que cobra com a professora associada o com a investigadora, veig el que ja sabíem, i és que qualsevol fuga de talent està absolutament justificada. I que la ciència està tan bandejada com la cultura, i que, tot plegat, posa de manifest quina societat tenim i com hem ordenat els valors. Tot plegat acaba fent que les dones de la ciència acabin renunciant a les seves vocacions, als talents i a tot el que ens poden aportar. I és trist constatar que, si ens ho mirem amb aquesta perspectiva de gènere, és una calca de la resta de sectors.

La Lena pren una decisió important, però li costa molt desprendre’s del sentiment de culpa.

La culpa és una de les claus a l’hora de diferenciar els homes de les dones. Pocs homes conec que sentin tanta culpa i en tants àmbits com la sentim les dones. Hi ha dones que m’han dit que, sent el seu company un home d’esquerres, comprensiu i tot el que vulguis, si li diuen que marxa dos dies sense que sigui per feina ni res justificat, salten totes les alarmes i, com a mínim, una discussió la tindran. En aquest punt faig una reflexió sobre quins homes ens estan acompanyant, i si ens estan empoderant i es posen de part nostra, o bé ens ajuden a enfonsar-nos perquè estan de part del sistema. El personatge, en realitat, té una presa de consciència de com ha anat renunciant als seus desitjos. Totes les nostres lluites no deixen de ser lluites per reeducar els homes, per recordar que tenim drets i reclamar-los. La nostra lluita va enfocada a ells. Però hi ha un àmbit que estem oblidant, que és el del nostre propi plaer, fer el que ens ve de gust, perquè en això no hi ha cap home com a receptor, som nosaltres les que accionem i les que rebem. Dir Marxo dos dies i no necessito el teu permís i, si vols, enfada’t, que és el que fa la Lena, pot ser una gran revolució feminista. Que important que és, de vegades, sostenir l’enfadament d’un marit… Però aquest detall tan petit costa molt, perquè ens han dit que no podem ser així.

A la novel·la també hi ha molta reflexió al voltant de la maternitat i la figura de la mare, que a la història és una mare vigilant, present.

La Lena està en una lluita constant amb el personatge de la seva mare. La mare representa un món que s’està morint i la seva generació el vol deixar enrere. Però, al final, ella ha crescut amb els mateixos preceptes que sa mare. El seu personatge ens mostra com estem nosaltres ara, amb una part que tira cap al passat, cap als pitjors preceptes. Aquí hi ha una part molt autobiogràfica: com pot ser que em senti una mala dona per no tenir prou endreçada casa meva? Doncs perquè és un llegat que ens hem anat passant. Em sembla fort que encara passin coses com que la nostra llar parli de nosaltres, o que ens turmenti portar les criatures mal vestides. Així i tot, crec que encara trigarem tres o quatre generacions a canviar-ho, perquè les criatures estan creixent amb àvies i besàvies que han tingut aquesta visió i, sense adonar-se’n, encara fan comentaris que ens posen pressió.

Amb aquest llibre has guanyat el Ramon Llull. El premi t’ha donat seguretat professional i personal?

Jo sento que la impostora és amb mi tota l’estona. Menja, dorm i viu amb mi. El premi ha sigut més un reconeixement íntim que cap enfora, tot i que aquest també hi és. Però, al final, el premi el que em diu és: Mira enrere i contempla el progrés i el procés. Ha sigut com trencar la cinta de la meta: resulta que anava la primera, i no ho sabia. Però el més important és el que he fet aquests quatre anys. Això m’ajudarà a definir com actuaré en el futur. El missatge és que la lluita ha valgut la pena, que que bé no haver-me rendit, i que tant de bo ara em permeti fer les coses amb una mica més de pausa i donant-me més valor, perquè no ho estava fent prou.