Mireia Olesti: «Ja fos durant la pandèmia o en l’actualitat, el més important sempre és escoltar»

El dia 15 de març farà cinc anys del confinament obligatori que es va decretar durant la pandèmia de la Covid-19. Vostè en aquell moment treballava al Centre d’Atenció Intermedia Colisee. Com ho recorda?

«Bastant lluny, va ser una experiència molt descol·locant en la que, sobretot, la conscienciació social va tenir un paper fonamental. En el meu cas i en el de molts centres similars de la demarcació, la situació va ser bastant bona. Nosaltres des del primer minut vam tenir a punt totes les mascaretes, EPI —Equips de Protecció Individual— i el que fes falta per a protegir-nos tant a nosaltres i a les nostres famílies com als pacients amb els quals treballàvem. Especialment per a ells, ja que molts arriben al centre per a recuperar-se».

A un espai com aquest, hi acostumen a veure la mort d’una manera més propera. Durant la pandèmia l’accés als familiars es va restringir. Com van gestionar aquestes situacions?

«Nosaltres, almenys al sociosanitari on jo treballo, vam tenir la gran sort que un cop es va engegar el confinament, el nombre de defuncions van ser molt poques. Podria sobtar, però va venir tot en cadena. Tothom n’estava assabentat del que passava, alguns més i d’altres menys. Però els treballadors i treballadores anàvem amb molta cura, ja que sabíem la responsabilitat que teníem vers el nostre entorn, i com no entraven visites i els residents no sortien als hospitals i centres mèdics, l’anar i venir de virus i bacteris es va mantenir controlat. A més, els parents de les persones residents i aquestes mateixes veien les notícies, seguien l’actualitat, i això els va permetre fer-se una idea de la situació al món i de per què no podien visitar els seus familiars o al revés, de per què no els anaven a veure i passar una estona amb ells. La difusió va servir per a conscienciar del que estava passant i, d’alguna manera, això va ajudar a calmar».

I l’atenció a les persones que atenien, va haver de canviar? Van tenir alguna defunció al centre a causa del virus?

«La manera de funcionar va canviar per a tothom. De dalt a baix. Sí que van morir persones durant aquell lapse de temps, però no durant la primera onada forta de la pandèmia —que va ser des de mitjans de març fins a finals de juny de l’any 2020—, almenys no de Covid-19. La primera defunció que vam registrar d’aquest virus ja va ser quan les vacunes gairebé començaven a arribar, als voltants del mes de novembre o desembre. El canvi va venir especialment perquè nosaltres ens vam convertir en les persones de referència dels residents del centre. Les seves famílies no els podien anar a veure, així que vam fer una mena de pas endavant comú per assistir-los en gairebé tot moment i que sentissin l’escalf humà. Vam arribar a portar diversos mòbils damunt, tots funcionant alhora, per contactar amb les famílies cada dia i explicar-los-hi com estava el seu familiar, si havia dormit bé, si se sentia de bon humor i amb energia o no gaire, entre moltes altres coses».

Així que la restricció de mobilitat també els va forçar a tenir un tracte diferent amb les famílies?

«Totalment. Tant amb les famílies com amb les persones residents. Als parents els manteníem constantment informats. Al matí els explicàvem si havien dormit bé i si s’havien aixecat de bon humor, o al revés. Era molt habitual que unes hores després els contactéssim en videotrucada amb els familiars perquè poguessin parlar una estona amb ells, si bé no cara a cara, però gairebé. Era un sistema molt poc natural, però el millor del qual disposàvem. I després de dinar i al vespre també continuàvem informant del seu estat als parents. Vam rebre molta confiança d’aquests perquè vam voler fer l’atenció el més fàcil possible. Sabíem que era una situació molt aliena al que estàvem acostumats, va ser una espècie de dissociació temporal de la realitat quotidiana».

I amb els residents del centre, què va canviar?

«Sobretot l’atenció. Nosaltres érem els seus referents en qüestió de confiança. Especialment en els àmbits físics i anímics. Els podíem ajudar des de preguntant-los-hi si estaven prou hidratats, si volien estar més còmodes o si tenien massa calor o massa fred, per una banda; però també si volien que els hi donéssim la mà, què ens volien explicar, alguna anècdota, i d’altres. El més important era i és, que se sentissin escoltats i acompanyats».

Respecte del dol. Potser durant aquest període no van veure una gran quantitat de casos, però el fet de poder acomiadar-se físicament d’un familiar estimat o d’algú proper per última vegada què pot arribar a implicar?

«És molt complicat. Per una banda, al centre arriben persones que cognitivament funcionen molt bé i saben com volen acabar el seu viatge, i n’hi ha d’altres que no. Des dels centres destaquem la importància de l’ús de les voluntats anticipades. Però, en tot cas, el fet de dir l’últim adeu en persona, els darrers pensaments o l’última abraçada o petó, deixa una sensació de tranquil·litat i pau tant en els familiars com en la persona que es troba en la darrera etapa vital que no és comparable, en cap mesura, a fer-ho a través d’una pantalla. El fet de no poder acomiadar-se presencialment, podria arribar, en alguns casos, a derivar en dols patològics. És molt dur».

Creu que de la situació pandèmica se n’ha extret alguna cosa positiva com a millora en aquesta mena de casos?

«Sobretot la importància de la confiança dipositada en els professionals dels centres. La pandèmia va implicar una gran complicitat interna dins dels equips professionals, i això ho van notar tant els residents com els seus familiars. Especialment es va notar en el fet d’haver donat veu, atenció i respecte a les voluntats de totes les persones que vam atendre. El més important és, en tots els casos vitals, l’acompanyament, el respecte i la tranquil·litat de saber-se escoltat i estimat».