La planificació urbanística, o com l’impuls metropolità ha avançat a empentes i rodolons

Quan a un alt responsable d’uns grans magatzems que s’havien d’instal·lar a Tarragona li van ensenyar un plànol de la ciutat, l’home va fer una ganyota i en veu alta va preguntar: Però, on és Tarragona? Acostumat a ciutats més compactes i a zones urbanes continues i sense espais «en blanc», la complexa distribució geogràfica ja no només dels barris tarragonins sinó també del conjunt de l’àrea d’influència on s’havia d’ubicar aquella botiga l’havia deixat garratibat.

L’anècdota assenyala la magnitud de la tasca d’ordenar territorialment el Camp de Tarragona que, com Sísif al mite grec, sembla condemnat sense escapatòria a aixecar una volta i una altra la mateixa roca. Aquest primer trimestre de l’any arrencarà la redacció del Pla Director Urbanístic Metropolità del Camp de Tarragona (PDUMCT), el primer instrument de planejament urbanístic supramunicipal que incorporarà la paraula «metropolità». 

Serà el primer en escriure-ho, però ni de bon tros serà el primer en intentar endreçar el territori des d’una perspectiva global perquè, precisament, si alguna cosa li sobra al Camp de Tarragona són estudis. «Som un dels territoris més estudiats, però sempre s’encomanen estudis amb objectius i perspectives diferents», lamenta el geògraf de la Universitat Rovira i Virgili, Robert Casadevall. Malgrat els precedents del PDUMCT i les tones de tinta gastada, no hi ha res al Camp de Tarragona que pugui comparar-se, ni de lluny, a l’Institut Metròpoli, un consorci amb seu a Bellaterra hereu de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, que publica enquestes des de 1984 sobre diferents aspectes de la vida diària barcelonina.

A Tarragona, Sísif ha de pujar cada cop la roca. Ho va fer en plena transformació industrial, amb l’anomenada Comissió dels 21 municipis, a finals dels anys setanta i just abans de les primeres eleccions al Parlament. «Vaig trobar-me la seva documentació llençada en algun despatx», rememora Josep Maria Milà, arquitecte i ex regidor d’Urbanisme de Tarragona. Aquell intent col·lectiu va enfrontar ajuntaments d’esquerres amb el primer govern Pujol. 

Dues dècades després, el mateix problema retornaria. La indústria química i el sector turístic, van xocar frontalment degut, precisament, a la manca de planificació territorial. La Generalitat va fer d’àrbitre, delimitant el camp de joc per a cada sector, i ho va fer al Pla Director de la Química i el Turisme, aprovat l’agost de 2003. Problema resolt? Sí, pel que fa a la convivència entre els dos principals motors econòmics, però no per l’ordenació territorial. 

Els governs tripartits entomen el problema, i el 2010 veu la llum el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona, però el propi document, que abraça les 7 comarques, ja apuntava a que cal elaborar un planejament específic per a l’àmbit central del Camp, que no va fructificar mai. Els motius del fracàs, asseguren diversos coneixedors del procés, cal buscar-los tant en el grau de detall del document, que limitava la llibertat d’acció dels ajuntaments, com en la manca de consens que van despertar les propostes estratègiques.

La roca de Sísif, com sempre, tornava a caure des de dalt de tot. Ara fa 3 anys, la Generalitat reprenia el fil de 2010, però ara posant el focus «a l’àmbit central, el metropolità, on les tensions territorials i les disfuncions són més evidents», segons va escriure el director general d’Urbanisme, Agustí Serra, al preàmbul de les directrius del futur pla, ja publicades.

Poca broma: aquest pla és el que ha de dictaminar qui és dins i qui és fora, quins municipis formen l’àrea metropolitana i quins no. I la proposta original dels tècnics era un àmbit de només sis municipis: Tarragona, Reus, Vila-seca, Salou, La Canonja i Constantí. Cambrils s’hi afegirà després, tot i algunes reticències per la diferència de fluxos de mobilitat entre l’estiu i l’hivern.

En resum, Sísif arrenca ara amb una nova roca. Ja ha fet una mica de camí, però encara li queda la pujada més difícil: la de les concrecions. «A l’hora del detall és quan arriben les dificultats», adverteix Josep Maria Milà qui, per altra banda, veu ara «més convicció» i necessitat que mai abans.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb el seu president, les seves vicepresidències, el seu Consell Metropolità, la seva Junta de Govern i, entre d’altres organismes, el seu consell d’alcaldes, és fruit exactament d’un procés urbanístic de dècades, segons Casadevall, que arrenca als anys 50 del segle passat i finalitza el 2010 amb l’aprovació al Parlament de la Llei de l’Àrea Metropolitana.

El futur Pla Director Urbanístic Metropolità del Camp de Tarragona no establirà com s’ha de governar aquest territori. Ni com s’ha d’ordenar el transport públic, ni tampoc com s’han de gestionar els residus. Però, si Sísif supera finalment el seu destí i el pla queda aprovat -no abans d’un parell d’anys-, és més que probable que el camí cap a un ens territorial d’alguna mena quedi ja marcat. De moment, però, els actors polítics no volen sentir-ne a parlar: una cosa és el consens que desperta el fet de mancomunar polítiques -sobretot, la qüestió de la mobilitat i el transport públic- i una altra cosa ben diferent la impopularitat de crear una nova estructura que, si es volen fer seriosament les coses, és inevitable.