«Em feia respecte que la gent em conegués a través de les cançons, però ho he superat»

—Et porto escrit sembla un trencament amb els treballs anteriors. Estem davant d'una nova Maria Jacobs?

—D'alguna manera, sí. Per a mi, el confinament va ser un xoc, tant personal com professional. Quan en vam sortir, vaig decidir que volia canviar i anar cap a l'electrònica. Però quan vam començar a treballar amb el productor, l'Adrián Ghiardo, ens vam trobar que cada tema era diferent. Hi havia rock, balades, funk… I vam dir: Per què hem de canviar? No cal que ho unifiquem tot en un sol estil, si cada cançó té la seva vida.

—Aquesta nova Maria la trobem també en les lletres?

—Sí, sempre m'ha fet una mica de respecte que la gent em conegui a través de les meves cançons. Pensava que amb el disc anterior, Invisible, ho havia superat, però ara m'he adonat que no ho he superat fins ara. I segur que al disc següent em tornarà a passar… Però és guai, perquè fent un disc et coneixes a tu mateixa.

—En aquest disc hi trobem molt d'amor i també desamor. I força amor instantani…

—Sí, hi ha les dues coses. I, tal com dius, també amor a primera vista. Però també hi tot el contrari a l'amor instantani. Penso per exemple en Vull que el mal me'l facis tu, que és una cançó que parla de quan t'estimes molt una persona, però t'adones que t'està fent mal, i això passa al cap de molt de temps junts.

—En parlar de les relacions, també esmentes força les xarxes socials, aquests canals que ens ofereixen altres vies per l'amor.

—Exacte, ho explico a Sempre tornes. Aquesta cançó parla de com les xarxes sovint no mostren el que som. Jo mateixa m'hi trobo, perquè les faig servir molt per la feina, i estic convençuda que la majoria de vegades no mostrem la nostra part més dèbil.

—Com va ser el procés de composició d'aquest nou treball?

—Aquest disc el vam començar fa un any i mig, i ha sigut molt bonic perquè amb l'Adrián de seguida vam tenir la mateixa visió. En el procés s'hi van sumar altres persones, com el Manel Navarro. Són persones amb qui acabes tenint una mena de comunió de sang. Curiosament, el disc tenia deu cançons, però a última hora vaig escriure He crescut, que és la cançó més íntima que he fet mai. No sabia si incloure-la o no, però al final ho he fet, i penso que funciona molt bé com a conclusió.

—Tinc la sensació que estem davant d'una Maria també més forta i empoderada, que si cal es defensa a cops de puny, com en el videoclip d'Algú per estimar.

—Sí. El meu disc anterior segurament era més country i més cuqui. Ara he volgut fer-me valdre. Pel que fa als videoclips, sempre me'ls plantejo com un repte: com que no sé ballar, doncs faré un videoclip ballant. Soc hiperactiva i m'encanta fer coses noves.

—Aquest fer-se valdre també es pot aplicar a la teva carrera. Fa molts anys que et dediques a la música, senties també la necessitat de dir soc aquí?

— I tant. Penso que la gent hauria de valorar molt les persones que, pel fet de fer música, pugen a un escenari, perquè es posen en el punt de mira de tothom, i tots poden opinar. A Algú per estimar parlo d'aquestes coses, sobre la salut mental i el fet que un ha d'estar segur de si mateix, i no fer les coses pels altres. És molt fàcil caure en el que la societat vol que siguis, i jo m'hi nego.

—El mercat musical ha canviat molt, tant en la difusió com en l'escolta. Com t'hi adaptes?

—En aquesta professió depens molt de la gent, de si t'escolten o no, de si els agrada el que fas o no… Per tant, és fàcil caure en el que deia abans, vendre't perquè depens del públic. Però a la vegada has de defensar el teu amor a la música, la teva manera de fer les coses. Però l'equilibri és difícil. Si, per exemple, no em contractessin, no sé si seguiria fent música… D'altra banda, ara tot és molt ràpid. El meu disc va ser molt escoltat la primera setmana, però si ara no fes promo, ningú hi pensaria. I és normal, jo ara no recordo si la Sia ha tret disc. I és la Sia!