«De petit ja sentia una gran empatia amb Sant Jordi, és el primer superheroi»

—Com va sorgir la idea d'estirar el fil d'una llegenda de tanta envergadura a casa nostra? —En aquest país, als nens, des de ben petits, els expliquen la llegenda de Sant Jordi. Jo, que a més em dic Jordi, sentia una total empatia amb el cavaller, considero que és el primer superheroi. Ja de gran, quan estudiava Història a la universitat, vaig fer una tesina sobre mite i llegenda, i em vaig trobar amb una frase que deia que tota llegenda té una història al darrere. Així em va picar el cuquet.

—I com vas trobar el nexe que et permetés lligar realitat històrica i llegenda?

—Vaig partir de les cinc icones de la llegenda, que són Sant Jordi, el drac, la princesa, les muralles de Montblanc i la rosa. Després, vaig trobar que l'any 1366 les Companyies Blanques, que són una companyia de mercenaris que participen en la Guerra dels Cent anys, arriben a Montblanc. I, casualment, un dels seus cabdills, anomenat Calveley, porta el drac de Wessex al pit. A més, aquest home mor un 23 d'abril.

—I aquí es va fer la llum.

—Sí, perquè en aquell fet Montblanc no va patir cap violència, el poble es va rendir, i devien entregar alguna cosa a canvi. Com a historiador, hi ha una paret que no puc travessar, però com a novel·lista tinc un univers sencer per recórrer. Que segrestin la filla d'un noble i un grup d'homes vagi a rescatar-la ha passat mil vegades a la història. Aquí és on va arrencar el tema.

—I al final tot va quadrar. Com és el treball d'escriure un llibre com aquest?

—Hi ha una part molt gran d'investigació, que m'agrada moltíssim, disfruto tant escrivint com investigant. En aquest cas, van ser onze mesos d'investigació, i tres d'escriptura. A la novel·la potser només hi acaba sortint un 15 o 20% del que he investigat, però al final quadra tot.

—La història transcorre per escenaris associats a la llegenda, com la vila de Montblanc, però també per indrets com la Mussara o Siurana.

—Coneixia els mites d'aquests llocs, tant el de la Reina mora de Siurana com el de la boira de la Mussara, que fa desaparèixer la gent, i m'hi encaixaven molt. Penso que els mites i llegendes, com més lligats estiguin, més caràcter atorguen al territori.

—La història de La rosa i la creu reprodueix la llegenda clàssica de Sant Jordi, però amb una llicència final, que empodera la donzella que ha de ser rescatada.

—Abans de començar el llibre em va venir una escena al cap: un nadó que mor dessagnat a la vora d'un riu, Sant Jordi a punt de morir i la princesa que mata el drac per l'esquena. A les meves novel·les hi dominen molt les dones, de vegades massa i tot, se m'escapen de les mans. Les dones teniu tanta potència, a més de la maternitat, una gran polivalència i la capacitat de veure les coses de manera diferent, que si els dono una mica de força, s'ho mengen tot. En aquesta ocasió m'he frenat una mica amb la Marina, la protagonista femenina, perquè si no, el Robert, que és el protagonista masculí, s'hauria quedat en no res.

—Des de la primera pàgina el llibre té un ritme trepidant que enganxa moltíssim. És gairebé com estar veient una pel·lícula.

—Sí, m'ho han comentat altres lectors. M'obsessiona que la trama tingui molta fluïdesa i potencia, i que aquest nivell no baixi. El llibre comença d'una manera molt bèstia, després es converteix en una investigació amb una mica de misteri, fins que a la part final els capítols són més curts, amb frases menys llargues i verbs més contundents, perquè hi passen moltes coses.

—Com també passa després de veure una bona pel·lícula, com a lectora ja penso en quina serà la teva següent novel·la. Saps on l'ambientaràs?

—He presentat diversos projectes a l'editorial, entre els quals hi ha el de fer una novel·la sobre la Tarragona post romana, quan queda gairebé deshabitada. Trobo que és una etapa interessantíssima, i explicar-ho és un repte. I, a mi, em van els reptes.