«Ernest Lluch defensava un diàleg on sempre s'estigués disposat a canviar d'opinió»

—Per què va escollir fer una biografia d’Ernest Lluch?

—Per dos motius. Un va ser el meu propi interès, en el sentit que pensava que la vida de l’Ernest Lluch, i allò que va fer, ens podia ser útil per al moment polític actual. I després, per l’interès de la Fundació Ernest Lluch en fer una biografia. Aquests dos interessos es van trobar i d’aquí va sortir el projecte.

—Biografiar una persona contemporània li ha permès acostar-se a testimonis directes.

—És enriquidor i, a la vegada, difícil. Quan investigues personatges com els que jo havia tractat fins ara, per exemple de l’època de la Segona República, et bases sobretot en correspondència o hemeroteca, normalment no trobes persones vives que els hagin conegut. En aquest projecte vaig tenir molt present que havia de contrastar al màxim el que m’explicaven les persones, sabent que en ocasions parlaven des del record, i que el pas dels anys podia haver fet canviar la seva percepció de les coses. En historiar un present recent sempre hi ha aquest risc. A més, en les presentacions que he anat fent m’he trobat amb persones que em diuen que un episodi que està explicat d’una manera, ells ho recorden diferent. És un puzle de moments que cal encaixar, i això és una dificultat afegida. Em va ajudar el fet que la Fundació Ernest Lluch, amb motiu d’una exposició que va fer el 2007, havia fet una seixantena d’entrevistes. Me les vaig mirar totes, però al fons de la Fundació hi falta material, perquè hi ha correspondència que es va fer malbé. En veure que hi hauria material que em mancaria, vaig decidir fer entrevistes.

—Hi ha consens al voltant de la figura d’Ernest Lluch?

—Consens no, però en el que sí que coincideix tothom és en que era una persona polifacètica, o polièdrica. Jo hi estic d’acord, però sempre partint de la concepció que Lluch tenia de si mateix com a intel·lectual. És a dir, que tot allò que feia eren distintes facetes d’aquest jo seu intel·lectual. Quan actuava en política, pretenia traslladar-hi les seves idees, portar-les a la pràctica, quan escrivia articles o feia de tertulià, igual. Després, amb el pas del temps, i arran del seu assassinat, se l’ha associat molt a la paraula ‘diàleg’, i en això sí que es pot considerar que hi ha un consens. Però en qualsevol cas, el diàleg al que sempre es va referir Lluch era un diàleg sempre disposat a canviar d’opinió. És a dir, parlem per reforçar els nostres arguments, per veure si els del nostre interlocutor són millors i, si cal canviar-los, els canviem. Però aquest diàleg ha de ser ple, que no sigui només que es trobin dues persones i parlin, perquè aleshores només fem dos monòlegs.

—És una figura que es pot reivindicar de manera transversal, més enllà de l’òrbita socialista?

—Sí, perquè en el fons el que planteja és buscar punts de trobada, i això va més enllà de l’àmbit socialista, hauria d’entrar a dins dels paràmetres de tots els partits. Ell mateix es considerava un outsider a dins del partit socialista, sobretot els últims anys. Era una persona amb idees que parteixen del socialisme però que són prou eclèctiques perquè tothom se senti apel·lat.

—De quina manera pensa que ens pot ser útil, aquest treball, en el moment polític actual?

—Un repàs a la vida d’Ernest Lluch és un repàs a la vida de Catalunya i, per extensió, de l’estat espanyol des dels anys del franquisme fins al 2000. Ens serveix per veure molts episodis oblidats, perquè normalment la reformulació política que es fa del passat està bastida en gran part des d’un missatge polític de l’actualitat. Les circumstàncies de llavors no són les actuals, hi ha una mena de presentisme històric. La biografia de Lluch serveix per veure el que hi havia en aquell moment, les dificultats a vèncer i que les persones ho van fer com bonament van poder. Explica per exemple les dificultats per bastir el socialisme valencianista al País Valencià, les complicacions que va tenir el Ministeri de Sanitat i Consum per tirar endavant la Llei General de Sanitat, o les dificultats que van patir ell i altres per exercir com a professors a la Universitat de Barcelona.

—Com ha estat aprofundir tant en una vida tan plena sabent que al final el protagonista va morir a mans d’ETA?

—L’Ernest Lluch no es va morir. El van assassinar, que és molt diferent. Això és una ignomínia, però el fet en si també explica, a través de la seva persona, allò que van patir molts altres, acabéssin assassinats o no. Durant molts anys hi va haver moltes persones que van viure angoixades per la pressió a la qual els sotmetien els terroristes. Lluch, sobretot el 1999 i el 2000, va sentir molt l’alè d’ETA, sabent-se un objectiu factible per als terroristes, i això es deixa veure en el llibre. A mesura que t’apropes al final, encara que sàpigues el que va acabar passant, t’acompanya l’angoixa. I a mi m’ha acompanyat molt. El lector només hi passa una vegada, però jo hi he passat molts cops, i ha sigut molt difícil.