Dana
Un veí de Paiporta: «He reconstruït casa meva, però anímicament no soc el mateix»
Del vitalisme inicial al cansament, és el sentiment generalitzat entre els afectats per la dana
Antonio Casas, veí de Paiporta, mostrant casa seva després de la reforma per reparar els danys causats per la dana de fa un any.
«La vida m'ha fet un gir. Amb 77 anys he hagut de començar de nou, però ara ja no tinc ganes de res. Quan acabi de refer la casa, crec que la palmaré». És el testimoni d'Antonio Casas, veí de Paiporta, a qui l'ACN ha seguit durant aquest primer any després de la dana. Casa seva, situada prop del barranc del Poio, va quedar totalment inundada. Ho van haver de llançar tot.
Dotze mesos després, ha assolit el seu objectiu: tornar a fer de casa seva un lloc per viure. Però la reconstrucció ha tingut un preu. «Anímicament ja no soc el mateix. La casa ha canviat, però jo també», ha dit. Del vitalisme inicial al cansament, l'Antonio simbolitza el camí de molts veïns de l'Horta Sud, que encara arrosseguen les ferides invisibles de la dana.
Només va marxar a casa de les filles quan casa seva era completament inhabitable. Tan bon punt va poder, va tornar-hi —i ja no n'ha marxat més. L'ACN el va entrevistar dos dies després de la dana, quan encara treia mobles i fang de dins de casa. També al cap d'un mes. «Tinc 75 anys, però tornaré a començar», va relatar aleshores. Un any després de la catàstrofe, ho ha fet: ha tornat a començar.
De casa seva, només n'ha mantingut les parets i les rajoles de ceràmica de l'entrada. «Són un tresor i les he de conservar», explica. De la resta, ho ha canviat tot: el terra, les portes, la cuina, els mobles. «Ho hem fet amb els nostres estalvis, perquè d'ajudes n'han donat una merda», lamenta.
Ara bé, tot plegat ha tingut un cost. «Anímicament ja no soc el mateix. Afortunadament estem tots bé, però ja no som els mateixos. Em trobo raríssim, estic sempre enfadat i no tinc ganes de fer absolutament res. Ha passat un any, però tinc la sensació que n'he envellit set», confessa. I afegeix: «És diferent si t'enganxa amb 25 anys, però en tinc 77. Ja no vaig de camí a la vida. Penso que, quan acabi de refer la casa, la palmaré».
Aquest dimecres farà just un any d'aquella catàstrofe i, aquests dies, a la zona, hi ha expectació mediàtica i se'n multipliquen els actes de record. L'Antonio, però, prefereix no anar-hi. «No em fa falta. Jo, la dana, la recordo tots el dies i totes les nits de l'any. Hi ha nits que són les quatre del matí i encara no puc dormir, i porto així tot un any», explica.