Òpera
Veles a mitja asta pel Tristany que podria haver estat
L’última funció del ‘Tristan und Isolde’ de Richard Wagner al Gran Teatre del Liceu, aquest dissabte 31 de gener, amb Lise Davidsen i Clay Hilley com a protagonistes, direcció musical de Susanna Mälkki i posada en escena de Bárbara Lluch, va deixar una sensació de decepció malgrat el pes del títol i l’aposta de la temporada
Clay Hilley i Lise Davidsen, Tristany i Isolda al segon acte, declarant-se l’amor en una escena que hauria d’haver encès l’escenari i que va quedar sorprenentment anestesiada.
Els aviso, la crítica serà llarga. La que havia de ser la producció estrella de la temporada del Liceu ha acabat sent una ocasió perduda. I no per falta de mitjans, ni de noms estel·lars, ni de promeses anunciades arreu durant setmanes. Aquest dissabte, 31 de gener, es va representar l’última funció del Tristany i Isolda de Richard Wagner al teatre barceloní, i ja des del preludi es va intuir que les coses no anaven com havien d’anar. Amb Susanna Mälkki a la batuta i les forces del coliseu comtal, els violoncels sortien del no-res, afinats i nets, però el so quedant fluix, a mig gas. I així van continuar els vents, i els tutti posteriors. Va sonar prou bonic, però Wagner —i especialment aquesta obra— no són carn de postal d’estiu. Va faltar xixa, opulència, tensió excitant. Aquella vibració invisible que hauria d’haver remogut les butaques abans no s’aixequés el teló. No va ser el cas. Com a preludi, va anunciar descaradament la lectura desapassionada que s’escoltaria durant les següents quatre hores.
Amb l’entrada en escena, que va anar a càrrec de Bárbara Lluch, el cop visual tampoc va ajudar: fons de paret negra, una taula de festí allargada amb estovalles fosques i molta vaixella, i poca cosa més. Ni rastre del vaixell. Minimalisme pobre. El mariner fora d’escena (Albert Casals) va cantar bé, però amb l’entrada d’Isolde (Lise Davidsen) i Brangäne (Ekaterina Gubanova) —vestides fins als peus, ella de blanc, l’altra de taronja— quedava clar que cap de les dues sostindria un gran paper. Des del fossat, la directora finlandesa va continuar amb el discurs fragmentat, sense mantenir l’arc dramàtic que hauria estat pertinent. Es va notar que el seu territori preferit —en el qual despunta amb escreix— és el segle XX.
Lise Davidsen (Isolde) i Ekaterina Gubanova (Brangäne) en l’obertura escènica del primer acte, amb Isolde damunt la taula parada, en una proposta visual minimalista que va marcar el to del muntatge.
Escenografia morta i veus desiguals
L’escenografia va reforçar la fredor: buida, insignificant, incapaç de construir espai teatral. El fons negre amb llums a terra continuades, seguint-ne el contorn, semblava més un aparador de botiga de roba que un decorat d’escena dramàtica. Vocalment, el panorama va ser desigual. Isolde va anar de menys a més: greus fluixíssims, centre tolerable i aguts potents, projectats. Va ser el rol femení més sòlid de la nit, tot i que lluny de les grans referències històriques com Birgit Nilsson o Kirsten Flagstad. Brangäne es va defensar amb dignitat, sense ser cap estrella, però complint.
El desastre va arribar amb Tristan. Terrible, miressis com te’l miressis. No hi havia per on agafar-lo. Va decebre gairebé cada vegada que va obrir la boca. Va faltar projecció, cos i heroïcitat. El que hauria d’haver estat un heldentenor de categoria, va sonar esquifit, apagat i inexistent als clímaxs.
Clay Hilley com a Tristan en el primer acte, en una aparició inicial que va quedar lluny de l’impacte que demana el personatge.
La batuta com a fre de mà
L’orquestra, tret d’algunes ocasions puntuals, no va sonar opulenta. La lectura hauria d’haver estat romàntica, expansiva, i no ho va ser. Quan la directora va intervenir, sovint ho va fer per tallar el flux musical i fer filigranes innecessàries i poc convincents. Els gestos van semblar d’autòmat: sense poesia, passió ni vida. En canvi, quan van arribar els solos instrumentals (fustes, arpa o metalls) tot va funcionar. Delicadesa, mestria, convicció. Cap sorpresa: al final sempre són els músics els que sostenen l’edifici sonor mentre han d’aguantar les ocurrències de qui sembla més interessat a demostrar originalitat al podi que no pas a respectar la partitura i la mestria amb què va ser escrita.
Els músics van salvar molts moments amb ofici i qualitat, malgrat una direcció que va tallar sovint el flux dramàtic.
Kurwenal (Tomasz Konieczny) va passar sense pena ni glòria. Però hi va haver moments especialment frustrants, com l’entrada de Tristan al primer acte: hauria d’haver estat devastadora i va quedar a mig gas. Allà on l’orquestra hauria d’haver fet tremolar el cor de Ciutat Vella, la direcció es va encarregar de no despertar ni l’eco de la Rambla.
Vestuaris i primer acte sense impacte
El vestuari va acabar d’arrodonir el despropòsit: Tristan amb americana blau marí d’aparent pell i pantalons pitillo i Isolde de blanc amb rastes platejades brillants. Cap coherència estètica ni dramàtica. Va venir inevitablement al pensament d’hom el consell de Tullio Serafin a Maria Callas: «Sense escena digna no hi ha qualitat teatral». El respecte, en aquest cas, va brillar per l’absència. Així com també va enlluernar descaradament i molestament —durant gran part de l’obra— el focus que simulava fer de sol, situat darrere la tela que va funcionar com a paret de fons en algunes escenes. Musicalment, va ser gairebé al final del primer acte (ja begudes les dues pocions) que l’orquestra va tenir via lliure per sonar a l’ampli. El cor del Liceu va complir amb escreix.
Els quatre protagonistes al final del primer acte del Tristan und Isolde del Liceu, en una de les escenes de conjunt més importants de la primera part.
Un segon acte entre el fiasco i el circ
El segon acte va començar amb una empenta falsa que va durar pocs compassos. Novament, tornava a caure. Banc negre al mig, Isolde estirada, el foc simbòlic a la dreta. Les trompes fora d’escena van sonar bé, a un ritme força accelerat. Isolde va apagar el foc i va esperar Tristan. I va arribar el desastre: l’Isolde! del tenor no es va sentir i el clímax orquestral va quedar esmorteït en lloc de desplegar una descomunal onada sonora d’excitació i embriaguesa. Fracàs musical i teatral.
El duet d’amor de Tristan i Isolde al segon acte, amb Clay Hilley i Lise Davidsen, en un moment que hauria hagut de ser el pic eròtic de la funció.
El duet d’amor, a estones puntuals passable, va ser capaç de fer fugir Cupido. Hi va haver moments cambrístics delicats, amb colors tendres i una musicalitat ben maca. Però quan havia d’arribar l’erotisme, els protagonistes van optar per dormir l’un al costat de l’altre, immòbils, sobre un banc de marbre duríssim. El muntatge va decidir que el desig es podia resoldre amb anestèsia general. Poc després, quan el banc va començar a girar amb tots dos drets als extrems cantant com en una atracció de fira, el vodevil grotesc va dinamitar qualsevol resta de drama.
Tres quarts d’hora mirant morir algú. Qui ho passa pitjor, el públic o Tristany?
Melot (Roger Padullés) va ser correcte. En canvi, el Rei Marke (Brindley Sherratt) va brillar meravellosament: projecció i cos a la veu —amb aguts justets— i una dicció impecable. El seu monòleg, sovint feixuc, va ser aquí un caramel dramàtic que va permetre al públic ‘netejar-se les orelles’ després del duet pansit. Fins i tot Tristan va deixar escapar algun gall.
Brindley Sherratt (Rei Marke) davant Roger Padullés (Melot) i els guardes, en un moment de màxima exposició dramàtica que va sostenir sobretot el pes vocal.
El tercer acte va començar delicat, amb un corn anglès preciós fora d’escena. Però l’escenografia tornava a fer mal, amb una lluna gegant penjada i Tristan instal·lat sobre un ‘tron’ d’aparent obsidiana digne d’un remake de segona de Joc de Trons (HBO). Musicalment, el tercer acte va ser llarg i feixuc fins gairebé al final. Tristan i Kurwenal van allargar l’agonia amb resultats irregulars. Al fons, figurants morien a càmera lenta a mans de Melot per ressuscitar poc després i reprendre el ballet de cadàvers. Mentrestant, Tristan va semblar recordar que podia usar la veu per captivar el públic una única vegada, en veure arribar el vaixell de l’estimada. Massa tard.
Promesa incomplerta
En resum, el que havia de ser el gran Tristany de la temporada va acabar convertint-se en una suma de decisions errònies. Direcció musical sense nervi romàntic, concepte escènic buit i pretensiós, protagonista masculí del tot inadequat per al repte i una dramatúrgia que va confondre l’abstracció amb el desinterès dramàtic. Algunes llums puntuals, com el nivell dels músics de l’orquestra, el bon treball del cor i, sobretot, un Rei Marke que va salvar dignament els mobles, no van poder compensar una lectura global que va quedar molt per sota de la gran producció anunciada arreu com la cita més esperada de la temporada. Tristan und Isolde viu del desig i de la tensió eròtica. Dissabte, al Liceu, va viure sobretot de la mandra.
Lise Davidsen (Isolde) i Clay Hilley (Tristan) saludant el públic al final de la funció d’estrena del ‘Tristan und Isolde’ del Liceu, el passat 12 de gener.
Per qui vulgui conèixer o refrescar el Tristan und Isolde que hauria d’haver sonat dissabte, hi ha algunes versions de referència que continuen sent imprescindibles. En disc, la gravació de Karl Böhm (1966) amb Birgit Nilsson i Wolfgang Windgassen és una aposta amb nervi, estructura clara i sentit teatral, amb un nivell artístic espectacular. Igualment d’important és la de Wilhelm Furtwängler (1952) amb Kirsten Flagstad i Ludwig Suthaus, més lenta i fosca, però d’una intensitat emocional col·losal. En vídeo, continua sent molt recomanable el Tristany de Bayreuth dirigit per Daniel Barenboim (1995) amb Waltraud Meier i Siegfried Jerusalem. Si es vol una lectura més emocional, expansiva i lenta, la de Leonard Bernstein (1981), amb Peter Hofmann i Hildegard Behrens, és una aposta segura.