40 anys del primer ascens català al sostre del món: «Va ser una experiència molt intensa i exigent»

'Catalunya ha assolit el sostre del món'. Així és com l'expedició catalana capitanejada per Conrad Blanch anunciava el 28 d'agost de 1985 que, per primer cop a la història, havia assolit el cim de l'Everest. 40 anys després d'aquesta gesta que va significar un gran pas per a l'alpinisme català, alguns dels protagonistes recorden a l'ACN com va ser aquell moment i analitzen els canvis que ha experimentat l'alpinisme. «Va ser una experiència molt intensa i exigent», explica Blanch, que recorda que s'havien fet dues expedicions anteriors fallides. Per celebrar-ho, s'han organitzat un seguit d'actes a Taradell (Osona) aquest dijous 28 d'agost, com ara una caminada, la preestrena d'un documental i una taula rodona amb els expedicionaris.

L'expedició catalana que l'any 1985 va fer el cim més alt del planeta (8.848 metres) estava formada per catorze alpinistes catalans i tres xerpes nepalesos. A banda de ser la primera expedició catalana que trepitjava el cim de l'Everest, també va ser la primera expedició occidental que ho feia per l'aresta nord-est, a la banda xinesa, que fins aleshores havia estat reservada a grups de la Xina i el Japó. I ho van aconseguir en plena època de monsons. Concretament, van ser tres els alpinistes de l'expedició que van fer el cim -Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès-, juntament amb els xerpes nepalesos Shambu Tamang, Narayan Shresta i Ang Karma.

Un d'ells, Carles Vallès -que amb 27 anys era un dels més joves del grup-, creu que «l'èxit» de l'expedició va ser que «es va crear un grup format pels millors alpinistes catalans del moment». «L'equip promotor va tenir l'encert de trobar persones que teníem un extens currículum, que havíem obert diferents vies i que havíem estat en gran alçada; va ser mèrit de tot l'equip, cadascú va poder aportar el seu gra de sorra», recorda. Per la seva banda, el cap de l'expedició, Conrad Blanch, destaca que aquesta experiència els ha unit per sempre: «Ens ha quedat una relació de molta amistat i molt sentiment, quan ens trobem és com si tornéssim a estar junts de nou».

Un descens accidentat: bivac improvisat a més de 8.000 metres

La fita assolida per l'expedició Caixa de Barcelona no va ser fàcil i així ho demostra el fet que ja s'havia provat dues vegades abans -el 1982 i 1983-. Xavier Pérez, un dels integrants de l'equip i també un dels alpinistes que havia estat en les expedicions anteriors, recorda que la feina d'una expedició és «mèrit de tot un equip, entre tots s'aconsegueix pujar al cim». També creu que a l'expedició del 1985 s'hi va afegir el factor «de la sort» amb una «finestra» de condicions meteorològiques favorables que els va permetre rematar la feina.

Els alpinistes van acabar fent el cim passades les quatre de la tarda i se'ls va fer de nit amb el descens. Per això, quatre d'ells -dos van poder baixar- van haver d'improvisar un bivac a 8.600 metres d'altitud. Finalment, a les quatre de la tarda de l'endemà van arribar al camp base per retrobar-se amb la resta de companys d'expedició. Carles Vallès recorda aquell episodi com a «molt complicat». «Mai abans hi havia hagut un registre escrit d'éssers humans que haguessin resistit una nit en aquella alçada sense fer servir oxigen artificial», rememora l'alpinista. Relata que van resguardar-se en un forat que van fer a la neu i van passar la nit tots quatre abraçats per donar-se escalfor uns als altres.

Poema de Brossa i els Segadors

Fa quaranta anys, tant la societat com el món de l'alpinisme eren «completament diferents, el país tot just sortia d'una dictadura», recorden els alpinistes. «Havíem tingut poques ocasions d'aixecar la veu, i va ser el moment de fer-ho en nom de tants i tants muntanyencs i alpinistes catalans que ens havien precedit i que no havien rebut cap reconeixement», explica Vallès. Pel cap de l'expedició, Òscar Blanch, aquesta va ser una fita emblemàtica pel país i expressa que ho van viure amb un component de «sentiment català».

Els expedicionaris recorden l'anècdota que el poeta Joan Brossa va escriure'ls el poema 'Oda sextina a uns catalans intrèpids', perquè la duguin al cim de l'Everest' i precisament un d'ells, Òscar Cadiach, va llegir-la en el moment de la coronació. Minuts abans, Cadiach va comunicar per ràdio als companys del camp base una frase que ha fet història: 'Catalunya ha assolit el cim del món'. Al seu torn, ells van fer sonar 'Els Segadors' a través de l'emissora, de manera que l'himne es va poder sentir enmig de les muntanyes de l'Himàlaia.

Dificultats en les comunicacions

En aquell moment, les comunicacions no eren ni àgils ni fluides com ara, i, per enviar informació des del camp base ho feien a través un sistema complex de tèlex i ràdio que podia trigar dies a arribar al destinatari final. «Tot el procés durava tres dies anant molt de pressa», rememora Vallès. Una altra de les coses que han canviat és el material, tot i que Vallès admet que van tenir «la sort» de «portar les darreres innovacions que hi havia en aquell moment, tant pel que fa a la roba com de proteccions». De fet, creu que el canvi més important és en el pes: «Segurament el mateix equip que portàvem aleshores ara pesaria un 30 o un 40% menys».

Sorpresos per la gran repercussió de la gesta

Els expedicionaris no s'esperaven la gran repercussió que va tenir la seva gesta: «Ens van quedar parats de la rebuda que vam tenir en arribar a Barcelona i de l'escalf de la gent», recorden. De fet, centenars de persones els van rebre en la seva arribada a Barcelona, i la plaça de Sant Jaume també es va omplir de milers de seguidors. Tots els integrants de l'expedició -Nil Bohigas, Jordi Camprubí, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Lucas, Jordi Magriñà, Joan Massons, Xavi Pérez, Antoni Ricard, Miquel Macià, Carles Vallès, Toni Sors, Òscar Cadiach i Conrad Blanch- van sortir al balcó del Palau de la Generalitat. Aquesta fita els ha acabat marcant a tots i Blanch assegura que els vincles entre ells «perduraran per sempre». «Qualsevol de nosaltres estaria disposat a fer el que calgui per algú altre del grup. Les cordades són per sempre», expressa.

La massificació de l'Everest

Sobre la massificació de l'Everest, els expedicionaris creuen que avui en dia l'aventura de pujar al cim més alt del món «s'ha perdut totalment». Un d'ells, Xavier Pérez, diu que s'ha convertit en un fet «molt comercial»: «La gent no hi va amb l'esperit aventurer amb què anava abans. Pugen amb molt poca experiència». Compara el camp base que es van trobar ells, gairebé sols, a les imatges actuals amb milers de persones: «Això no té res a veure amb la muntanya que fem nosaltres i amb l'esperit de respecte i estima per la natura». També ho creu Carles Vallès, que assegura que avui en dia «pujar per la via normal no és fer alpinisme, és fer turisme d'alçada perquè tots van ajudats de cordes, xerpes i oxigen». I fa aquesta comparació: «Una cosa és travessar l'Atlàntic amb un vaixell transatlàntic i l'altra és fer-ho amb una barca de rems o nedant».

Taradell i el banderí del Centre Excursionista

A Taradell (Osona), aquella fita històrica també ha deixat una gran petjada. El cap de l'expedició, Conrad Blanch, estiuejava a aquella localitat i tenia amistat amb el llavors president del centre excursionista del poble, Josep Munmany. De fet, Toni Sors, un dels alpinistes que va fer el cim, va mostrar el banderí del centre al capdamunt de la muntanya. «Va ser una explosió d'alegria perquè tots vam fer el cim», recorda Munmany, encara que fos de forma simbòlica. Gràcies a la donació de Blanch, el banderí s'exposa des de fa anys a un espai de la biblioteca municipal de Taradell, juntament amb més material de l'expedició, com ara fotografies de l'ascens, objectes com el barret de Sors o les felicitacions en burofax que van rebre de les diferents administracions. També hi ha el poema que Joan Brossa els va dedicar.

«Vam creure que tot aquest material no ens el podíem quedar al nostre local, en un lloc tancat, i per això vam decidir que la biblioteca era el millor lloc», explica l'actual presidenta de l'entitat, Carme Delgado. Aquella expedició va ser un revulsiu: «Ens va ajudar molt, perquè li va donar nom i a partir d'aquí va sortir la llavor del senderisme, d'alpinistes i de nous escaladors». La prova és que, en tres dècades, han passat de 300 socis a 700. Malgrat tot, creu que encara hi ha molta feina a fer. Delgado diu que els preocupa especialment la gent va per lliure a fer cims, pensant que tenint el material i una ruta al mòbil ja és suficient. «Això provoca massificacions a la muntanya, rescats que no serien necessaris i que ens fan molt de mal perquè s'hi ha d'anar preparat», subratlla. Per això, recomana federar-se i acudir a les entitats per aprendre de les persones que en saben, com es feia abans. «Si no, cada dia hi haurà més desgràcies».

Qui passegi per Taradell també es trobarà una escultura de grans dimensions feta amb 15 pedres de grans dimensions en homenatge als alpinistes i xerpes de l'expedició del 85. Es va col·locar només tres mesos després de la gesta. I el 1987, dos anys després, els va colpir la mort de Toni Sors, víctima d'una allau mentre intentava l'ascensió al cim del Lhotse Shar. En record seu, es va acordar dedicar-li un carrer molt a prop del monument.

Actes de commemoració del 40è aniversari a Taradell

I és precisament a aquesta localitat osonenca on al llarg de les darreres dècades s'han fet els actes commemoratius d'aquesta efemèride. Precisament, aquest dijous 28 d'agost, amb motiu del 40è aniversari, s'han organitzat diferents activitats, entre els quals una caminada al Castell d'en Boix, la preestrena del documental 'Everest 1985. Els primers catalans a fer el cim' (de Joel Badia) i una taula rodona amb els expedicionaris. «Taradell sempre ens ha acollit molt bé i s'ha convertit en la icona de trobar-nos durant tots aquests anys», ha recordat Blanch.