Care Santos: «El meu pare va abandonar el somni d’escriure sense fer soroll»

La novel·la es basa en la correspondència entre els teus pares quan van començar a festejar. Què en sabies, d’aquestes cartes?

«No n’havia vist mai cap, però sabia que hi eren. Les havia demanat a la mare, però ella sempre em deia el mateix: Quan em mori. De vegades em deia que les llençaria, així que no tenia cap certesa de trobar-les. Va ser una gran sorpresa tenir-les. A més, estaven preparades per a mi».

Creus que, en el fons, ella volia que les llegissis?

«No ho sé. Potser el que volia és que en fes alguna cosa, perquè la mare sempre va saber que jo pensava en una novel·la. Fa vint anys ja vaig fer un intent d’escriure aquesta història i la vaig tenir com a còmplice, encara que en aquell moment ho vaig ficcionar més. Però llavors ja em va estar ajudant amb coses que necessitava saber».

Les cartes les llegeixes amb ulls de filla o d’escriptora?

«La primera lectura la faig com a filla. I, a més, arravatada, perquè enguany farà 35 anys que el pare és mort i, d’alguna manera, va ser com recuperar-lo. Llegir-les va ser com recuperar la seva veu i la seva manera de pensar i de viure. A més, escrivia molt bé, així que va ser molt plaent. Aquesta va ser una primera lectura, ràpida i com a filla. La segona va ser la de la novel·lista que ha de posar ordre perquè, si no, amb tanta emoció i amor, hauria sortit una cosa terrible».

El pare era de Sevilla i la mare catalana. Amb els ulls d’avui ens costa una mica entendre que s’enamoréssim per carta.

«Vols dir? Jo crec que la gent sempre s’ha enamorat a distància».

Fins i tot ara?

«I tant, ara encara més, perquè hi ha més tecnologia. Només han canviat els mitjans. De totes maneres, també em pregunto: Si algú en vol fer una novel·la d’aquí a 70 anys, què en quedarà? La immediatesa fa que tot sigui poc memorable. A les cartes, en canvi, tot està més pensat, dius coses grandiloqüents i et poses seriós i transcendental. Aquesta immediatesa ha matat una mica la solemnitat que tenien les cartes».

Has llegit les cartes quan els pares ja eren morts. Creus que hauria canviat alguna cosa si ho haguessis fet amb ells amb vida?

«Segur. Els hauria bombardejat a preguntes. I suposo que això és el que la mare volia evitar: no devia voler un debat sobre la seva vida íntima. Al pare, en canvi, em sembla que no li hauria importat gens».

Què t’hauria agradat poder-li preguntar, a la mare?

«Doncs una aventura seva increïble. La mare era una dona seriosa, recta, estirada, però durant un viatge per Madrid se’n va anar amb el guia tota la nit al Pasapoga, que era un cabaret que en aquella època tenia força mala reputació. Va tornar a les set del matí, dient que venia de missa. No crec que fes res, amb el guia, a part de flirtejar, però m’hauria agradat molt que m’ho expliqués. De totes maneres, em sembla que tampoc no ho hauria fet».

El pare va deixar obra escrita. Digue’m, què n’opines d’aquesta obra. Ara et demano que t’ho miris amb ulls d’escriptora, no de filla.

«M’hi vaig acostar amb molta petulància, sent una mica perdonavides: jo, novel·lista professional, que fa tants anys que m’hi dedico i he guanyat premis, miraré a veure què escrivia el meu pare… I em va sorprendre molt. Té dues novel·les acabades. Una és una novel·la històrica, potser més convencional, i una altra és de caràcter més social. La va escriure als anys vuitanta, en el moment de l’eclosió de l’heroïna i la sida. Ell havia estat treballant com a metge en un centre de desintoxicació i tot això el va impressionar moltíssim. Em va agradar molt».

Això d’escriure et ve del pare, doncs?

«Sí, la meva vocació ve de la d’ell. Sempre el vaig veure escriure. Ell volia ser escriptor, però jo no sabia fins a quin punt havia volgut ser-ho seriosament. A les cartes queda claríssim. Això també em commou molt, perquè no és escriptor qui publica, sinó qui escriu com una manera de viure. En algun moment, però, el pare va abandonar aquell somni sense fer soroll».