Fer castells fora de Catalunya: una vintena de colles planten construccions a places estrangeres

'Donar pit', 'fer l'aleta', 'enfaixar-se' o 'fer llenya' són expressions habituals a les places catalanes. Amb la popularització dels castells les dues últimes dècades el vocabulari propi d'aquesta tradicional manifestació cultural s'ha estès més enllà de les fronteres catalanes, i és que una vintena d'agrupacions aixequen castells de manera regular arreu del món, segons consten a la Coordinadora de Colles Castelleres. És el cas, per exemple, colles properes geogràficament com les d'Andorra, la Catalunya del Nord, l'Alguer o de Madrid -coneguts com Els Gatos-, que aixequen castells al costat d'altres de més llunyanes com les de Montreal, Sidney o una incipient agrupació castellera a Tòquio. 

De naturalesa menys competitiva i més avesades a la reivindicació cultural, la Coordinadora comptabilitza oficialment més d'una vintena de colles a tot el món. Són els castellers d'Andorra, de Tolosa, d'Estocolm, d'Helsinki, d'Euskal Herria, de Berlín, de Dublin, de Lausanne, de Lo Prado, de Melbourne, de Madrid, de Montreal, de París, de Sidney, de Tòquio, de Tolosa, de Zurich, de Londres, d'Edimburg, els Mataresos de l'Alguer, la Mannekes de Brussel·les i els Xiquets de Copenhaguen.

Els 'gatos' de Madrid

La colla castellera de Madrid, també coneguda com els 'Gatos', va néixer l'any 2017 vinculada al Cercle Català de la ciutat. Després de patir una mica durant la pandèmia i el confinament, actualment viuen un moment dolç, amb més de mig centenar de membres actius que assagen cada setmana a un antic gimnàs d'arts marcials del barri de Vallecas. Per les seves actuacions escullen sovint una ubicació emblemàtica, la plaça Espanya, on actuen davant el monument a Cervantes i les figures de Don Quixot i Sancho Panza, a escassos metres del Palau Reial, el Senat i la Gran Via.

"A la colla tenim de tot, gent catalana que ha vingut per feina o estudis i que volen sentir-se una mica a casa i també molts madrilenys que ens han vist fer actuacions a Madrid. També gent de països d'arreu del món que ja havien fet castells a colles internacionals i han volgut seguir. Realment és molt heterogeni", explica a l'ACN Roger Reig, un dels caps de colla de l'agrupació. Pel que fa al públic madrileny reconeix que és "molt agraït". "Al·lucinen", remarca aquest jove que va arribar a Madrid per estudiar i va decidir continuar amb aquesta tradició que ja practicava a l'Eixample de Barcelona.

Pel que fa al repertori de la seva nova colla, destaca que es mouen "a la gamma de sis", amb castells com el tres de sis, el quatre de sis, o el tres amb agulla. A més, participen en la vida castellera catalana amb certa assiduïtat. "Ens sentim gairebé com una colla més de Catalunya, però que fa un viatge de quatre hores per arribar", proclama tot admetent que la capital espanyola és una plaça "molt llaminera" pels castellers vinguts de Catalunya. D'altra banda, destaca els vincles amb la resta d'agrupacions internacionals, amb els que fan una diada en el marc del concurs de castells de Tarragona.

Una única colla a Andorra

Una mica més a prop de Catalunya, a Andorra, una norantena de persones formen part de l'única colla castellera que hi ha al país. El seu objectiu és poder arribar, aquest any, al centenar, tenint en compte que abans de la pandèmia havien aconseguir reunir-ne fins a 150 a la Diada Castellera Internacional de Tarragona. De fet, en aquella ocasió van dur a terme una de les seves millors actuacions, fent la Torre de Sis, el Pilar de Cinc i el Cinc de Sis, entre d'altres.

El president dels Castellers d'Andorra, Juli Peña, explica a l'Agència que les restriccions derivades de la covid-19 van "trencar" una bona part de la trajectòria que portaven fins aquell moment. Tot i això, després d'estar uns dos anys sense poder dur a terme cap activitat per la pandèmia, gràcies a un nucli dur d'unes 15-20 persones que, posteriorment, van continuar assistint als assajos, van poder tornar a engrescar la gent.

Els Castellers d'Andorra disposen de local propi des de fa un any, després d'haver estat utilitzant un gimnàs d'una escola del país durant molt de temps. El fet de tenir aquestes instal·lacions els permet fer més activitats i donar una personalitat a l'espai, segons explica Peña, clau per anar teixint una comunitat. "Som un grup de gent molt diferent, però que tenen una cosa en comú, que és fer castells", afirma. El president de la colla afegeix que altres entitats del Principat han valorat el "mèrit" que suposa la continuïtat dels castells al Principat tot i, detalla, "el caràcter de muntanya".

Pere Baró, co-cap de colla, explica que als assajos treballen els castells que volen carregar i descarregar a la pròxima diada. Una de les fites que es marquen es poder fer un castell de set. El fet de poder compartir diades amb colles catalanes els serveix d'inspiració, ja que, diu, "hi ha molts pobles que respiren ambient casteller". Finalment, destaca que tot i que a Andorra els "costa una mica", ara estan en un moment de creixement.

Fer castells a la Catalunya del Nord

L'Associació Aire Nou de Baó (Rosselló), a la Catalunya del Nord, fa 30 anys que promouen accions per difondre la llengua i la cultura catalana. Una d'elles és la colla dels castellers de Riberal. El president de l'entitat, Bernat Casals, explica a l'ACN que la intenció inicial era acostar-se a persones joves, ja que amb altres iniciatives com ara els gegants o els correfocs ja comptaven amb gent de totes les edats. Casals assegura que al principi els va costar aconseguir gent perquè no sabien què eren els castells: "La gent ens deia que aquí no n'hi havia, de colles". Ara, però, són un centenar de persones que es reuneixen els dimarts i els divendres al vespre durant dues hores.

En aquests assajos planten castells de 7, tot i que els costa créixer més perquè els falta pinya. La cap de colla dels castellers, Sònia Jorio, assegura que els assajos intercalen la construcció de pilars amb els de pinya. "Aquí tothom té feina", assegura. Això els ha permès aixecar un 4 de 7 o un 5 de 6 en l'última temporada. La cap de colla, però, demana "més mainada" i que aquests animin als pares que també s'apuntin a fer castells.

La colla té l'agenda ben plena. Casals assegura que han de "dir que no" a moltes invitacions que els fan perquè "hi ha setmanes que actuem dissabte i diumenge" i recorda que la gent és voluntària, i per això, "de tant en tant s'ha de descansar".

Els Castellers de Riberal compten amb gent que ve de diferents punts de la Catalunya del Nord. El president d'Aire Nou detalla que hi ha gent de Baó, d'on és originària la colla, però també tenen membres d'altres poblacions com ara Perpinyà, Elna o Sant Cebrià del Rosselló. "Agafem tota la Catalunya del Nord", diu satisfet Bernat Casals, "tret de Prades, on ja hi ha una colla i la gent de la Cerdanya, que els queda molt lluny".

Bernat Casals assegura que mantenen "molt bona relació amb les colles de la Catalunya del Sud" i una mostra són totes les actuacions que tenen programades al llarg de la temporada. A més, una vegada al mes assagen conjuntament amb la colla de Prades i també participen en la seva diada cada any, igual que ells els conviden en la que celebren a Baó. En paral·lel, l'associació fa tallers amb les escoles catalanes com ara la Bressola per tal de mostrar als infants de la Catalunya del Nord els costums populars i animar-los a apuntar-s'hi.

Els Mannekes: explicar Catalunya fora

El centre neuràlgic de la política europea també té la seva colla castellera, els Mannekes de Brussel·les. El seu cap de colla, Joan Gonzalez Fabra, ha destacat el paper que tenen les agrupacions internacionals més enllà de la pràctica castellera, sota la idea d'explicar-se al país que els acull. Gonzalez ha posat en valor la tasca de difusió cultural que duen a terme: “Hi dediquem moltes energies i esforços, contactem amb institucions, amb la premsa, amb tothom que hi estigui interessat”. Aprofiten tota oportunitat per fer-se visibles. “Avui mateix som al parc, i d’aquí una estona assajarem. Encara que siguem pocs, és una manera perquè la gent ens vegi, pregunti i s’interessi”. El cap de colla ha subratllat també la vocació integradora del grup. “La colla està oberta a tothom, i com més diversa i variada sigui, millor. Sempre dic als meus castellers que els castells són l’única activitat on la diversitat no només s’accepta, sinó que és imprescindible”.

"Els castells conserven un valor essencial que s’ha anat diluint amb el temps: el de fer comunitat", precisa, alhora que creu que són “una activitat que va a contracorrent de l’individualisme actual, d’aquesta tendència que té la gent a mirar només per si mateixa”. Gonzalez defensa que és una “gran eina per trobar-se, per compartir, per estar junts i per aprendre valors com la confiança i el treball en equip”.

Assajar al parc sovint es converteix en una exhibició improvisada per als Mannekes. “La gent s’apropa, ens fa fotos, pregunta quan actuarem... Aquí, un simple pilar de 3 ja impressiona molt, i un 3 de 6 deixa tothom bocabadat”, explica. També recorda especialment la seva diada de bateig a la Grand Place, on, només nou mesos després de començar, van aixecar un 3 i un 4 de 6. “Vam formar tota la colla des de zero i la resposta del públic va ser espectacular”, relata. “Exportar el fet casteller és una feina molt bonica i molt motivadora”.

El repte de plantar castells creuant l'Atlàntic

Els castells també s'han fet un lloc a l'altra banda de l'Atlàntic. Si bé inicialment la majoria de mebres eren catalans residents al Quebec, la tendència s'ha invertit els últims anys i ara els components són principalment locals. Serge Mainville va fundar fa anys els Castellers de Montreal. Reconeix que fer viure una manifestació cultural tant vinculada amb la terra lluny de Catalunya és un "repte", com també el fet de no poder participar en trobades o de relacionar-se amb altres colles. "Quan necessitem fer tallers o tenir més experiència dins de la colla no és fàcil", reflexiona.

Com en el cas d'altres colles internacionals, també constata la dificultat de donar a conèixer l'activitat en un espai en el qual "no hi ha història castellera". Hi ha un repte, però, afegit en el cas del Quebec, el clima. "Assajar és difícil perquè aquí hi fa molt fred i necessitem assajar en un local, que ha de tenir condicions concretes", precisa. Amb tot, mostra amb orgull ser l'única colla castellera de l'Amèrica del Nord.

Una agrupació castellera incipient al Japó

L'Àsia ha tingut, des de fa anys, colles castelleres a diversos països. Als populars Xiquets de Hangzhou, actualment inactius però que van arribar a participar en el Concurs de Castells de Tarragona, s'hi ha sumat ara una iniciativa castellera al Japó de la mà de Pau Ramos, els Castellers de Tòquio. Aquest astrofísic de professió, es va traslladar a viure al país nipó fa tres anys, però feia més d'una dècada que havia entrat en l'entorn casteller amb la colla de Sants. L'experiència el va transformar.

Lluny de Catalunya, n'enyorava el vincle i juntament amb una professora d'Antropologia de la universitat Waseda han posat en marxa una agrupació castellera. "Ara estan molt de moda, hem sortit a la revista exterior aquest mes. L'acollida està sent bona", detalla en una entrevista amb l'ACN. Amb tot, reconeix que costa "reclutar membres" perquè és una activitat que és forana i encara poc coneguda. "Jo m'estic divertint molt i estic molt content de poder continuar fent castells tot i estar tan lluny de Catalunya", precisa. Han escollit el lila tradicional japonès per a les camisa.

Des del març, entre 20 i 30 membres -principalment japonesos, però també catalans i ciutadans d'altres nacionalitats- assagen de manera regular els diumenges i ja es plantegen algunes actuacions per a finals d'any. De fet, les trobades són un espai on treballar l'aspecte físic i, alhora, fer relacions socials. "És obert a tothom, qualsevol persona hi és benvinguda, de totes les edats, gèneres i nacionalitats", assegura Pau Ramos. En aquest sentit, reivindica la capacitat de crear una comunitat que s'uneix amb l'excusa dels castells, però s'acaben vinculant-se per generar llaços que es formen gràcies als castells. "És una activitat molt propera, molt de tocar-se, de confiar en l'altre cegament, quasi. Al principi cal trencar una barrera mental que sovint es dona al Japó, però després els membres s'apunten a un bombardeig", bromeja.