Tecnologia
El mal de les dades a Internet, un nínxol per a nous serveis tecnològics
El dret a l'oblit en la majoria de casos consisteix en desindexar una informació dels grans cercadors, és a dir, a eliminar la visibilitat d'un contingut
Jutgen a un becari per inutilitzar ordinadors de la universitat per desavinences amb el seu tutor
La informació publicada a Internet sobre persones físiques o jurídiques pot danyar la imatge dels afectats, i el dret a l'oblit que regula la normativa europea no sempre serveix per a silenciar les dades perjudicials, amb el que ha sorgit un nou nínxol per a serveis que vinculen el món jurídic i tecnològic.
Cada dada publicada a Internet produeix una empremta digital per a les persones relacionades amb aquesta informació, però el dret a l'oblit serveix, a la Unió Europea, perquè qualsevol persona tingui el dret de demanar eliminar un contingut que el perjudica d'alguna manera.
L'advocada i especialista en transformació digital Júlia Bacaria ha explicat a EFE que el dret a l'oblit en la majoria de casos consisteix en desindexar una informació dels grans cercadors, és a dir, a eliminar la visibilitat d'un contingut, encara que no se suprimeixi la informació directament.
El dret a l'oblit serveix per a evitar a curt termini el mal d'informacions que col·lideixin amb altres drets com el dret a la imatge, a l'honor o a la intimitat, però té els seus límits, reitera Bacaria, com són la llibertat de premsa, la llibertat d'informació o l'interès públic.
En els casos en els quals es denega a una persona exercir el dret a l'oblit o no se li respon la seva petició, es pot acudir a l'Agència Espanyola de Protecció de Dades i iniciar un procés administratiu, o fins i tot arribar a un procés judicial més profund.
Però els processos judicials requereixen temps, i triguen mesos o anys a resoldre's; mentrestant, la informació pot continuar danyant la imatge de les persones afectades, arribant fins i tot a impactar en la seva vida diària.
Ho explica a EFE l'advocat i cofundador d'una nova «startup» de Barcelona dedicada a l'eliminació de contingut a Internet, Gonzalo Sivatte, qui descriu el cas d'una persona que va acudir a la seva empresa perquè apareixia en informacions que la vinculaven a casos de corrupció, sense que estigués encausada directament.
«En els arxius centrals del banc del nostre client, que era un emprenedor, constaven les informacions sobre corrupció, i per això li van negar l'accés a crèdits. La conseqüència: es va paralitzar tota la seva activitat empresarial», descriu Sivatte.
La «startup» que va cofundar Sivatte està formada per advocats, investigadors i informàtics que, amb l'auge d'informacions falses, difamatòries o nocives sobre persones i empreses a Internet, han trobat un nou nínxol per a oferir serveis per a atacar el contingut perjudicial.
La intel·ligència artificial és l'eina per a controlar la informació que impacta en els seus clients, explica Sivatte: quan una persona demana els serveis de la seva empresa, de manera automàtica recopilen tota la informació publicada sobre la persona o organització i la codifiquen en categories jurídiques.
Amb aquest procés, els juristes de l'empresa obtenen a l'instant totes les publicacions susceptibles de ser gestionades: amb algunes, es reclama la seva desindexació a proveïdors de contingut com YouTube o Google; amb unes altres, es reclama la seva modificació als autors; i en tot moment es manté oberta la possibilitat de la via judicial ordinària.
Coincidint amb Bacaria, Sivatte remarca que no tot contingut és eliminable i que, com a empresa que es dedica a suprimir contingut d'Internet, cal tenir clars els límits.
«Moltes vegades la solució no passa per denunciar a algú, sinó per demanar que es modifiqui un contingut explicant de manera natural que s'estan cometent infraccions: intentem trobar punts en comú amb els autors de la informació, invocant lleis i regulacions que sabem que protegeixen els nostres clients», explica.
Sivatte crida a aquestes peticions «mesurades prejudicials», accions que es poden dur a terme al marge de processos judicials o administratius, sense prescindir d'aquestes vies per a un futur, que consisteixen a arribar a acords entre creadors de contingut i afectats per a millorar la informació que s'ofereix a la ciutadania a Internet.
Bacaria coincideix amb aquesta visió: «A vegades l'error no és que una notícia sigui falsa o no, sinó que simplement no és una certa del tot o genera unes certes impressions errònies; en molts d'aquests casos s'arriben a acords per a evitar els tribunals, perquè la via judicial pot tenir conseqüències pitjors».