Els menors són sempre víctimes de la violència que exerceixen els maltractadors a les seves mares

La violència masclista té seqüeles múltiples i «devastadores» per als menors que creixen en un entorn d'agressions: els psicòlegs incideixen que un agressor no pot ser un bon pare perquè el maltractament a la mare sempre implica una agressió que afecta al desenvolupament dels nens.

«Els menors són sempre víctimes directes de la violència que s'exerceix contra les seves mares: el fet de presenciar una agressió ja és violència i els genera un trauma. (...) Una persona que maltracta a la mare maltracta per extensió als fills», remarca en una entrevista amb Efe la psicòloga especialitzada en violència de gènere Bàrbara Zorrilla.

«És un mite pensar 'a mi em maltracta, però amb els nens és bo'. Si maltracta a la seva mare els està agredint també a ells. Un bon pare no agredeix als seus fills», coincideix el director de programes de la FundacióANARi també psicòleg Benjamí Ballesteros.

Entre les mesures del Pacte d'Estat de Violència de Gènere es troba la de «impulsar l'aplicació pràctica del reconeixement de les i els menors com a víctimes directes de la violència de gènere. Millorar la connexió entre la violència contra les dones i l'experiènciavictimizadoradels fills i filles».

Els menors són les víctimes més invisibles d'aquest drama social i quasi bé no es tenen dades de l'impacte de la problemàtica en ells.

L'any 2013 van començar a registrar les xifres de menors assassinats per les parelles o exparelles de les seves mares (28 des de llavors) i el nombre de menors orfes (245). De les 1.001 dones assassinades, més del 70% eren mares, segons dades del Consell General del Poder Judicial. Són els números de la violència més atroç contra els nens, però és necessari anar més enllà per a analitzar tot tipus d'implicacions.

Una altra de les mesures del Pacte d'Estat recull precisament la realització d'estudis sobre la situació dels menors: relatius a custòdia, règim de visites, relacions amb el pare maltractador, etcètera.

Les seqüeles

Els terapeutes alerten de les greus conseqüències que el maltractament té en la vida dels menors.

Les seqüeles psicològiques per als nens que viuen en un entorn de violència de gènere «poden ser devastadores», destaca Zorrilla, qui adverteix que la falta d'una intervenció terapèutica adequada pot fer que «escronifiquini arrosseguin per a tota la vida».

«Créixer en un entorn de violència té conseqüències negatives perquè impedeix als menors tenir un desenvolupament normalitzat», la psicòloga.

Ballesteros postil·la que les seqüeles són «múltiples» i de dos tipus: immediates i a llarg termini.

Entre les immediates, tristesa, aïllament, fracàs escolar -en al voltant del 50% dels afectats-, símptomes psicosomàtics, autoestima deteriorada, ira, alteracions de funcions bàsiques, trastorns del somni i de l'alimentació i volta a etapes evolutives anteriors.

«Una altra de les coses que observem és simptomatologiapostraumática. Viuen en secret el maltractament, no poden parlar del que està passant perquè són molt petits o perquè se senten avergonyits.Reexperimentanuna vegada i una altra els incidents en forma de malsons, de pensaments intrusius o de joc repetitiu violent», apunta Zorrilla.

Els nens, quan són petits, se senten culpables i creuen ser la causa de la violència i conforme creixen ho fan per «no haver pogut defensar a la mare», afegeix.

El maltractament, coincideixen tots dos experts, danya el desenvolupament perquè afecta a la inclinació: «El desenvolupament de la intel·ligència emocional es produeix en aquestes etapes. La primera instància socialitzadora és la família, si tu veus que la forma de relacionar-se amb els altres és la violència, tu també aprens a relacionar-te així. Es generen conductes imitatives: com a agressor o com a víctima», diu Ballesteros.

«La violència s'aprèn. El nen o la nena veuen que el món és perillós i senten una por enorme a l'abandó. Això els generarà problemes afectius en la vida adulta: aprenen a fer-se invisibles, a sentir-se sols, a normalitzar la violència», enumera.

Patir violència en la infància es converteix en un factor de risc, però Zorrilla precisa que no és una «condemna ni una etiqueta», i insisteix en la necessitat de prestar una atenció psicològica precoç a aquests menors.

Precisament el conèixer la gravetat d'aquestes seqüeles, avança Ballesteros, es converteix en moltes ocasions en l'esperó perquè les dones denunciïn al seu agressor.

«Moltes tenen la creença que és millor tenir un pare que no tenir-lo i quan els expliquem que és pitjor viure en aquestes condicions s'atreveixen a fer el pas», afirma.

En els tractaments psicològics amb els petits cal treballar l'autoestima, potenciar els seus recursos i capacitats, ajudar-los a recuperar la confiança i la seguretat tant en si mateixos com en els altres perquè «creixen desconfiant de la gent perquè els han fallat les seves primeres figures d'inclinació».

És necessari entrenar les seves habilitats socials, perquè en molts casos els costa socialitzar -poden ser agressius o retrets- i, el més crucial, ajudar-los al fet que expressin les seves emocions, que solen ser de culpabilitat, de por i de vergonya.

Ballesteros posa l'accent que la teràpia ha de dur-se a terme al més aviat possible, donada «la lesió tan enorme» que el maltractament produeix en ells: «Tots, sistemàticament, haurien de passar per teràpia».

Els psicòlegs lamenten que no hi hagi mitjans suficients per a atendre a tots els menors, que els serveis d'atenció psicològica per a les víctimes estiguin desbordats i que sigui molt complicat que els nens accedeixin a les teràpies pel fet que hi ha molts pares que no donen la seva autorització en els casos en els quals no hi ha condemna judicial.

«Els maltractadors utilitzen als menors com a instrument per a continuar fent mal a les seves mares», lamenta Zorrilla.