«M'emportaria la paciència i serenor del dia a dia»

Joaquim Gómez (Reus, 1991) va arribar a Dehradun el febrer de 2019, però ha viscut gairebé tres anys a Jaipur. És mestre a l’ONG Aasraa Trust, dedicada a l’educació d’infants i joves orfes i del carrer.

—Quins motius el van portar a anar a l’Índia?

—Vaig venir a l’Índia primer a fer un voluntariat amb nens rescatats de fàbriques clandestines, el setembre del 2014. En aquell primer contacte, tot i veure en primera persona la necessitat i la desgràcia d’aquells nens, vaig enamorar-me dels colors, les olors i de la positivitat de tots aquells infants. Des d’aleshores he anat alternant estades a Catalunya i a l’Índia, més en aquest últim indret.

—Quina va ser la seva primera impressió en arribar-hi?

—El canvi de turista a resident va ser molt gradual, perquè ja la primera vegada hi vaig venir durant tres mesos. El país i la seva gent és molt acollidora. Des del principi he intentat tenir una actitud poc turista i assimilar la seva manera de fer (costums, idioma, etc) el més ràpid possible.

—Va ser molt sorprenent el canvi?

—Com he dit, va ser molt gradual. Això no vol dir que no sigui diferent, la vida aquí ho és força de diferent. La veritat poca sorpresa, perquè el canvi era voluntari.

—Quines són les principals diferències entre Dehradun i casa seva?

—Aquí a l’Índia fan horaris bastant a l’anglesa, s’aixequen força d’hora i dinen molt poc. Entre les curiositats que vaig haver d’aprendre, potser hi ha menjar amb les mans i els dits, assentir amb el moviment de cap tant tipic del país (que per nosaltres no sembla ni si ni no) o la consensuada manca puntualitat quasi arreu.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—La ciutat on visc, Dehradun, és el port d’entrada a milers d’excursions i rutes d’alta muntanya pels Himalaies, des d’aquí es poden veure muntanyes per sobre dels 6.000 metres. Tot i així, pel turisme estranger, no és gaire conegut, com si que ho és pel nacional. Força proper queden les ciutats de Haridwar, per on passa el riu Ganga i Rishikesh, capital del ioga mundial.

—Com s’està vivint la crisi del coronavirus a l’Índia?

—La situació a Dehradun és molt lleu, no hi ha cap contagiat. Tot i així la gent pren precaucions bàsiques com la neteja constant de mans i dur mascareta. Molta població està assabentada de la situació, però no hi dona importància. D’aquí ONGs com en la qual treballo, intentem arribar als més vulnerables.

—Ens podria explicar una mica d’història o tradició de Derhradum?

—Dehradun es va fundar principalment com una colonia militar, encara ara hi ha moltes academies militars i part de l’exèrcit hi resideix. A causa d’això, és la llar de molts militars destacats de la recent història bèl·lica del país.

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—Al començament, quan estava aprenent l’idioma, vaig cometre quasi un crim d’estat. Doncs, resulta que la paraula Gandhi (el pare del país i personatge històric) es pronuncia molt semblant a la paraula que vol dir brut o brutícia (Gndhi, sense pronunciar la a entre la g i la n). I vaig gosar equivocar-me i dir el que us podeu imaginar sobre aquesta icona de la lluita pacífica. Sort que, cal dir, els indis són força oberts i comprensius amb els estrangers, i tot va quedar en quatre rialles.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—La meva família ho sap prou bé que, el que trobo a faltar, és el pa amb tomàquet, no cap plat extraordinari o complex. Aquí a Dehradun el concepte de forn no existeix.

—Que s’emportaria de l’Índia a Catalunya?

—La paciència i la serenor a l’hora d’afrontar el dia a dia més relaxadament

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—En aquest moment, no.