x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
22.17 º
14.76 Km/h
Irene Marta Guinovart De Tarragona a Santiago de Xile Tarragonins pel món
Guinovart durant el seu viatge fora de la capital.

«M'emportaria la cervesa 'michelada' i el 'sali merchén'»

Guinovart durant el seu viatge fora de la capital.

Cedida

«M'emportaria la cervesa 'michelada' i el 'sali merkén'»

Irene Marta Guinovart està estudiant un semestre de la seva carrera de Biologia Ambiental a la Universidad Andrés Bello, a Santiago de Xile
  • Redacció

Actualitzada 30/08/2019 a les 15:02

Irene Marta Guinovart és una tarragonina de 21 anys i fa poc més d’un mes va aterrar a Santiago de Xile per continuar la carrera acadèmica. Estudiant de Biologia Ambiental a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), s’estarà un semestre a la Universidad Andrés Bello.

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Fa tres anys que vaig marxar a estudiar Biologia Ambiental a la UAB, un grau que vaig conèixer just fent les preferències per a la sol·licitud a la universitat. He estat treballant com a educadora ambiental i fent tallers de ciència per infants. També he fet voluntariats de conservació ambiental.

— Quins motius la van portar a anar a Santiago de Xile?
—Des de molt petita volia fer Biologia marina i aquí com a tal no existeix, així que quan buscava quin grau fer ja m’ho vaig plantejar. També per conèixer món, gent nova, altres maneres de fer i créixer personalment.

—Quina va ser la seva primera impressió en arribar-hi?
—En un principi em vaig decebre, no era el que m’esperava. Després vaig veure que era l’hora (fotut jet lag), que no tot el cafè era dolent i que hi havia coses fascinants i molt interessants, d’aquesta manera em vaig motivar per conèixer el país i la ciutat, ja que ens van dir que Xile no era només Santiago i, fora de la gran metròpoli, les coses canviaven.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com se l’havia imaginat?
—No m’havia imaginat res, així que sí. El menjar i la cuina em van sorprendre. També la vida al carrer que hi ha: venda d’objectes de tot tipus, menjar, la música, assajos... Però sobretot el metro, que en hora punta té bona freqüència i està molt saturat de gent, és molt silenciós i sense insults, només sents disculpe i permiso, cosa que és molt agradable dins del que cap quan vas embotida en un tren.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?
—Un lloc que vaig descobrir va ser la Quinta normal, que és un parc molt familiar, amb espectacles i museus. Està a tocar de Yungai i a prop de Brasil, que són dos barris alternatius, amb centres culturals, mercats de segona mà i antiguitats, murals a les parets, parcs per a la canalla... també el Museu de la Memòria dels Drets Humans, un museu situat en un edifici molt interessant que tracta sobre la repressió de la dictadura, les exiliades i les preses polítiques.

—Què destacaria de la manera de treballar de Xile?
—Com que no treballo aquí no tinc una opinió molt formada, però hi ha dues coses que, de moment, m’han sobtat: una seria la falta de puntualitat inclòs per anar a treballar i l’altra és que hi ha molta gent, sobretot estudiant que treballa els caps de setmana com a promotors de marques al carrer o en centres comercials i supermercats.

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?
—Sempre em passen coses estranyes i així tot és més entretingut. La llista és interessant, començant per quan estava a l’aeroport, esperant que sortís la meva maleta i vaig sentir que pels altaveus intentaven cridar el meu nom i va resultar que la meva motxilla es va perdre quan fèiem escala a Madrid. També, que vam quedar just quan arribàvem les sis companyes de classe que estàvem a Xile però a diferents parts del país, vam anar a pujar un dels turons urbans (Cerro San Cristóbal) i després a dinar. La qüestió és que vam descobrir que aquí mengen amb suc de fruites, el ketchup està al pot verd i el roig és de salsa d’ají (molt picant) i que, si t’equivoques i t’omples les patates amb això, et poses molt vermell de cap a peus i que cancel·lar aquí és pagar. També ens vam trobar dues companyes de la universitat a la mateixa casa on estic vivint que no sabíem què és.

—Què és el que més troba a faltar de casa?
—La cuina mediterrània sobretot, amb oli d’oliva, l’hora de vermut i les festes majors.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?
—Crec que són quatre. El primer seria el costum de saludar sempre i l’amabilitat que tenen de preguntar sempre què tal tot. L’altre seria l’amor per l’esport a l’aire lliure i la conscienciació envers aquest. També la cervesa michelada, amb suc de llimona i el contorn del got amb sali merkén (espècie picant). I, per últim, els mercats de segona mà, ja que aquí totes les coses tenen més d’una vida, inclosos els envasos de refresc (o bebida com diuen aquí) que són retornables.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?
—En principi torno al gener, però, si puc, m’hi estaré més temps per aprofitar i conèixer a fons els parcs naturals. Però tinc molt clar que, en un futur, hi tornaré. Amèrica del Sud és molt interessant i té molts secrets per descobrir!
Comenta el contingut : «M'emportaria la cervesa 'michelada' i el 'sali merkén'»
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes