x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
16.91 º
5.544 Km/h
Paco Zapater Esteban Advocat i autor del llibre 'Medio siglo de abogacía penal' (Ed. Sepín) Literatura

«L'exercici de l'advocacia és un buidatge físic i mental constant»

L’advocat penalista ha escrit un manual on desgrana la seva experiència en l’exercici de la professió durant més de cinquanta anys

Actualitzada 30/12/2020 a les 08:14

—Aquest llibre condensa tota la seva experiència. A qui s’adreça?
—És un llibre per a advocats, fet per un advocat. Volia deixar constància escrita de les meves experiències perquè puguin servir als companys que vindran.

—Una de les primeres afirmacions que trobem al seu llibre és que els advocats solen ser vistos o bé com herois o bé com malvats.


—Sens dubte. Una de les coses que més aprecio de la meva professió és la quantitat d’amics que he fet. Els processos duren molt de temps i per a la persona que els viu és la seva història, la seva vida. A més, són situacions d’extrema crisi. En aquestes circumstàncies és fàcil arribar a establir llaços amb el client. Després, els judicis són com el futbol, es pot guanyar, perdre o empatar. Si perds, el client ho pot percebre com un mal treball, et pot atribuir una mala actuació professional, fet que és comprensible.

—Rara és la setmana que l’advocat no tingui un disgust, afirma.
—Certament. Aquesta professió requereix molta fortalesa. I també molta força. Penso que cada cas és com un carro, que he de fer travessar per un rierol. Jo l’estiro, però la part contrària estira cap enrere, el fiscal estira cap a la dreta, el client cap a l’esquerra… i has de vèncer totes aquestes resistències. Quan per fi ho aconsegueixes, mires enrere i veus que hi ha una cua de carros més esperant que els ajudis a travessar el riu. L’advocacia és un buidatge físic i mental constant.

—També explica que un advocat passa moltes hores fent de psicòleg.
—Sí. En aquest despatx he après molta psicologia. Els advocats no som professionals que ens distingim pels nostres coneixements jurídics, sinó per la nostra habilitat per a la tàctica, la tècnica i l’estratègia. Vostè vindrà aquí amb un problema i jo hauré de mirar com el puc resoldre. Sempre en els marges de la llei, clar.

—Altres habilitats fonamentals, detalla, són la intuïció i la capacitat d’improvisar.
—Exacte. D’això se’n diu llegir els partits. Els grans jugadors, com Messi, avaluen la situació, i si pensen que Jordi Alba avançarà per l’esquerra, xuten la pilota en aquella direcció. L’advocat també ha d’intuir quina oposició farà la part contrària, què dirà el testimoni… Després, lògicament, un judici és com llençar-se des d’un avió: una vegada has saltat, no pots fer marxa enrere, has d’usar els elements que et dona l’atmosfera i la física per aterrar bé i no caure a plom. 

—Què creu que els preocupa més, als advocats, a l’hora d’afrontar un judici?
—Fer el ridícul. Quedar-se en blanc, dir alguna paraula que no sigui correcta, provocar el riure o mostrar les misèries dialèctiques. El cine i la literatura han creat personatges mítics de l’advocacia, però la realitat no és aquesta. Un percentatge elevadíssim d’advocats no tenim un discurs brillant, parlem de la mateixa manera que parlem quotidianament. No tenim varetes ni boles màgiques, només el nostre esforç, el sentit comú i el nostre nord o Far d’Alexandria: el client.

—Dedica un capítol a la incidència del procés català en el dret penal. Quines repercussions creu que tindrà?
—El procés del procés ha aportat diversos elements d’innovació. En primer lloc, la fiscalitat de les finances. Tenim un tribunal que cobra impostos. No ho havia vist mai. Després, deixar que els processats s’asseguin al costat dels advocats per intercanviar opinions sobre la marxa. Això s’estava fent en alguns tribunals, sobretot a Catalunya. Però, sobretot, l’element de major innovació va ser la retransmissió per televisió. Això ha sigut un element de gran innovació en el dret processal espanyol, i ho poso en comparació amb un altre judici que he portat en paral·lel a Alemanya, en què no deixaven ni tan sols entrar els telèfons mòbils. 

—El judici alemany al qual fa referència és el que tanca el llibre. Allà hi explica els detalls del judici pels fets del Love Parade de 2010, en què va morir la seva filla Clara, i que s’ha resolt aquest 2020 sense dictar sentència. Quins són els passos següents?
—La via penal s’ha esgotat sense que hi hagi sentència de culpabilitat ni innocència, fet que a nosaltres ens produeix una gran desil·lusió i una profunda frustració. Es diu que els alemanys són la locomotora, i hem vist tot el contrari. Aquí s’han fet judicis com el del Madrid Arena, on hi ha condemnats i sentenciats, tot i que es va fer dos anys més tard que el Love Parade. Ara estic preparant el recurs per presentar-lo el mes de gener al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg. Però allà només prosperen un de cada cent. Sé que és molt difícil, però m’ho demana el cor. A mi, a la meva dona i al meu fill. Per tant, ho farem, i que cadascú assumeixi la seva responsabilitat. La nostra responsabilitat és amb la Clara. 

Comenta el contingut : «L'exercici de l'advocacia és un buidatge físic i mental constant»
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Llovera, 18. 1r 1a. 43201 Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes