«En la situació actual, estem aprenent noves formes rituals d'acomiadament»

—Aquests dies hi ha persones que estan portant els seus pares i avis als hospitals amb el pensament que potser no els tornaran a veure més. Com es pot gestionar això?

—Primer, cal escoltar-les, que expressin les seves emocions sense jutjar-les, acompanyant-les perquè prenguin consciència que, donades les circumstàncies, estan fent tot el possible. També hem de pensar que als hospitals i residències hi ha els nostres millors professionals. Cal mirar d’evitar els pensaments catastrofistes i negatius. Tots necessitem sentir que controlem la nostra vida i aquesta situació que estem vivint és d’incertesa. Per tant, necessitem recuperar aquesta situació de control per pal·liar la impotència. Això ho podem fer, per exemple, parlant amb interlocutors vàlids, als hospitals o residències, centrar-nos en la informació fiable. També ens pot ajudar mantenir les rutines i els hàbits saludables per distreure la ment d’aquests pensaments negatius i centrar-nos en el que podem fer. Hi ha coses que estan fora de la nostra mà.

—També es viu la situació de no poder acompanyar el malalt ingressat. A més de la por, s’hi sumen emocions com la impotència o la ràbia.

—Totes les emocions que podem sentir són lògiques i naturals. Ens rebel·lem contra el que estem vivint, estem rebotats perquè ens fa mal a nosaltres i a les persones que estimem, és una reacció de supervivència. El que és important és gestionar aquestes emocions, perquè l’emoció en si és adaptativa. Però si és desproporcionada i ens envaeix tot el dia, ens pot fer mal. Una manera de gestionar-les és expressar-les, compartir-les amb el nostre entorn. Aquests dies han augmentat les videotrucades, perquè la gent necessita expressar, sentir-se escoltada. D’altra banda, hem de tenir present que un estat emocional desbocat no permet prendre decisions encertades. Per tant, cal canalitzar aquestes emocions, explorar-les. Això també ens ajudarà a estar més presents: en les famílies amb nens, ells necessiten tenir figures de suport i, si estem desbordats, no els podrem oferir aquest suport.

—Quin impacte pot tenir no poder acompanyar les persones que estimem en el moment de la mort?

—En el procés de dol que acompanya la mort d’un ésser estimat és molt important poder acompanyar i acomiadar-se per prevenir un dol complicat que pot afectar a la nostra salut. Quedaria un tema pendent de treballar que requeriria un treball posterior i que podria necessitar ajuda terapèutica. D’aquí la importància del que podem fer ara, facilitar aquest acompanyament. Hi ha hospitals que faciliten que els familiars puguin entrar i acomiadar-se, encara que sigui molt poc temps. I, si això no és possible, buscar altres mitjans, com els àudios, per poder expressar-nos. Cal fer tots els esforços perquè es tracta de prevenir.

—Aquests dies tampoc és possible fer la vetlla i l’enterrament es fa en circumstàncies també anòmales.

—Primer, hem de prendre consciència que, en les actuals circumstàncies, els familiars, sanitaris i tanatoris estan fent tot el possible. Estem aprenent noves formes rituals d’acomiadament. Una pot ser buscar un espai a casa on posar espelmes, fotos o records que hem compartit amb aquella persona que ha mort, o alguna cosa significativa seva o de la família. També podem fer uns escrits, que cada membre de la família prepari un comentari o expressi el que sent, o fer uns minuts de silenci. O podem fer una videoconferència amb els familiars propers per fer una mena de comiat.

—Els sanitaris estan fent un paper difícil, també, acompanyant la mort de persones que estan separades de les famílies.

—Els sanitaris estan fent una tasca molt difícil, estan a primera línia, molts expliquen que el seu cansament emocional és tant o més fort que el físic. Estan vivint una situació d’estrès. L’estrès és una activació que totes les persones necessitem per fer coses, però quan aquesta activació sobrepassa les nostres capacitats i es manté en el temps, la situació ja no és sana, ens sobrepassa. Els ajuda a saber que estan en una causa útil, que el que fan és molt meritori i que la societat els ho està reconeixent, però és una tasca molt, molt complicada. Ells també necessiten ser escoltats, compartir les angoixes i preocupacions, perquè estan en contacte directe amb la mort. És una situació tan fora del normal, que tot el que es pugui fer ara és prevenció en salut. Més endavant, a posteriori, penso que molts professionals sanitaris necessitaran ajuda.

—Què podem fer si sentim que la situació ens supera?

—Són pensaments normals, però que si es tornen recurrents, hem d’aconseguir aturar-los. Per exemple, com dèiem, amb les rutines. També cal que tinguem pensaments positius, pensar que tot això passarà i que no estem en un pou, sinó en un túnel, i que estem caminant cap a la llum. Si malgrat tot, no es poden evitar aquests pensaments, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya ha posat en marxa dos telèfons d’ajuda. Són el 649 756 713, per a tota la població, i el 935 678 856, que és específic per al personal sanitari.