«La feina de les dones en el món de l'animació era molt delicada i poc agraïda»

—La seva novel·la transcorre a Los Angeles dels anys 30  i, més concretament, als estudis d’animació de Disney.  Què la porta a vostè fins allà? 
—El tema me’l va donar la meva filla, que és il·lustradora i animadora. Ella em va parlar de com, en els inicis del món de l’animació, els costava a les dones arribar a ser animadores. Primer vaig pensar que era un tema que em quedava lluny, però em vaig posar a investigar i em va semblar que hi veia una novel·la.

—Ens situem en un moment clau dels estudis, la producció i estrena de ‘Blancaneu’, el primer llargmetratge d’animació. Què va significar per a la indústria del cinema? 

—Significa el naixement del que avui dia entenem com animació. En aquella època, als estudis Disney s’hi feien curts de Mickey, que eren curtmetratges amb uns moviments molt sincopats, colors molt estridents i sempre amb la intenció de fer riure, amb pallassades. A la novel·la parlo de Disney com un personatge amb molts clarobscurs, però també molt il·luminat, un gran geni que es va proposar equiparar el cinema d’animació amb el cinema en viu, fent un llargmetratge on es parlés de tot, i no fossin només cinc minuts divertits. Quan ho proposa, a tots els diaris es parla de «la Bogeria de Disney». Asseguren que allò és impossible, que ningú aguantarà una hora i mitja. Però va ser la gran revolució. A partir de llavors, tot va ser possible. 

—La seva protagonista és una dona que vol obrir-se pas en un món d’homes. Quin paper jugaven les dones a la indústria de l’animació en aquell moment? 
—Molt secundari. Al llibre explico com la protagonista, que és molt joveneta, marxa de casa seva a Nova York en plena depressió econòmica i se’n va a Los Angeles a estudiar amb una beca al Chouinard Art Institute, que era una de les escoles d’art més important dels Estats Units, i vol entrar a treballar com animadora. Però la primera resposta que rep és que no hi ha dones animadores. La novel·la explica la seva lluita, com va aprenent els oficis a través dels departaments on treballaven les dones, i com de mica en mica es va fent realitat el seu somni (tot i que la vida també li posa traves, i no només en qüestions laborals).

—Era un ofici molt artesà.  
—La feina que feien les noies de tinta i pintura era molt delicada. Els animadors traslladaven els seus dibuixos a uns fulls de cel·lulosa, plastificats, anomenats cels, i elles, per la part de darrere del dibuix, havien de resseguir les línies amb tanta precisió que no ocultessin cap detall, ni una pestanya. Després, aplicaven el color que es veuria en l’animació. Era un treball absolutament necessari, però moltes vegades els mateixos animadors desconfiaven d’elles o s’enfadaven, perquè deien que en passar a tinta es perdien coses. A més de ser desagraït, aquestes noies no tenien cap esperança de creixement laboral. Però també hem de tenir en compte que estem en el moment de la Gran depressió, i que treballar als estudis Disney, encara que fos fent aquestes feines una mica secundàries, ja era un gran què: al carrer, la gent feia cua als menjadors populars. 

—La novel·la ens presenta Disney una mica allunyat del mite del geni bonhomiós que tots tenim al cap.  
—Sí, jo penso que sovint els genis tenen aquesta doble cara. Walt Disney va passar d’uns estudis absolutament familiars, amb vuit persones, a una gran empresa de vuit-cents empleats, on ja no era l’Oncle Walt. La gent va començar a reclamar i a queixar-se de les diferències de sou, que no hi hagués una política de salaris clara, que les hores extres es paguessin segons la generositat del cap… una sèrie de coses que en aquell moment Disney no va saber entendre ni pair. Sobretot quan els seus animadors, aquells que havia vist créixer a dins de Disney, se li van posar en vaga per reclamar unes condicions laborals mínimament decents. Disney parla de traïció, de comunisme, i no s’hi pot negociar. El seu germà l’ha d’enviar de viatge per poder negociar ell amb els vaguistes.

—Finalment, he de preguntar-li com està vivint, com a autora, aquesta aturada en un moment tan important per als escriptors com és la prèvia de Sant Jordi.
—Amb certa decepció, clar, perquè tenia  moltes presentacions programades. Aquesta època és el moment de donar a conèixer la criatura als lectors, hi ha les primeres signatures… és molt important per a nosaltres. Però el llibre acaba de sortir i les llibreries han tancat. A més, Sant Jordi no se celebrarà el 23 d’abril. El primer dia va ser un cop fort, i ho està sent també per als companys amb llibres que havien de sortir i se’ls han aturat. També per a tot el sector. Malgrat tot, intento mirar-ho amb esperança, ens haurem de posar les piles, estem tots embarcats en aquesta crisi i hi haurem de posar remei, fer el Sant Jordi quan es pugui. Si no, hi haurà gent que no podrà aixecar la paradeta. El sector ha de reviure d’alguna manera.