«La refotografia és un treball entre tu, l'espai i la història que viu en aquell espai»

—Què és la refotografia?

—La refotografia consisteix a tornar a fer una fotografia des del mateix punt on ja es va fer anteriorment. Això, que és molt senzill, pot desfermar tot de conseqüències, tant de contingut com de percepció, donat que implica una selecció prèvia de les imatges que es volen buscar. D’altra banda, també comporta una relació amb el paisatge, perquè cal mirar la imatge i el lloc des d’on es va fer. De tot plegat, en sorgeix una experiència per al fotògraf, que acaba sent traduïda en una imatge, la refotografia.

—A més d’un valor artístic, la refotografia també té un valor històric?

—Bàsicament, té el valor que es pugui donar a qualsevol imatge. Jo, per exemple, tinc un interès particular en fets històrics, però també en l’àlbum familiar. Aquesta selecció, com he comentat abans, sorgeix de la inquietud pròpia envers uns determinats esdeveniments, i no uns altres. És aquí on hi ha el valor històric, sempre penso que és un treball objectiu perquè sorgeix de la persona, del fotògraf o investigador, que en definitiva és qui recorda aquells fets i els vol transmetre.

—En el seu cas, quins fets concentren el seu interès?

—Vaig començar, i encara segueixo, amb un interès important pels fets de la Guerra Civil. Suposo que perquè a casa se n’havia parlat, és un fet present, tinc família exiliada, altres van ser presoners… i això marca molt la infància. També crec que ha marcat molt a la societat, i que encara avui és un tema obert, només cal mirar els diaris. Per tant, penso que és un esdeveniment prou potent per trobar observadors que hi puguin estar interessats. He fet treballs al voltant dels bombardejos a Barcelona i a Tarragona, i l’any passat hi vaig fer una instal·lació.

—La refotografia també posa la mirada en fets quotidians?

—Sí, de nou, tot parteix de la selecció que es vulgui fer. Poden ser tant fets històrics importantíssims per a la societat, com petits fets resultat del teu àlbum familiar. Tot és important, perquè la refotografia consisteix a posar la teva càmera allà on havia estat anteriorment una altra càmera. Si ho aconsegueixes, et poses on havia estat un altre fotògraf, i si això ho trasllades a l’àmbit de la fotografia domèstica, ets al lloc d’algú que ha estat molt proper a tu, el teu pare, el teu avi… és una manera molt potent de connectar amb aquestes persones.

—Totes les fotografies poden ser refotografiades? Què ha de tenir, una imatge, per ser objecte d’aquest treball?

—Penso que no ha de tenir cap característica especial. Evidentment, passen coses. Els edificis i els carrers es reformen, pot passar que t’enamoris d’una foto i et trobis que ara hi ha una paret. Però això no deixa de ser un repte, perquè el temps afegeix o treu coses al paisatge, i forma part de la teva inquietud incloure o no aquells canvis en el treball. Hi ha imatges en què se sosté la foto antiga amb la mà davant la càmera. De vegades, també s’editen, o es busquen altres solucions gràfiques. Per definició, la refotografia pot semblar molt estricta, és fer una foto des del mateix lloc que l’altra, però en realitat aquestes regles tracten de l’univers de la creació, i les regles que ens posem també estan per saltar-nos-les, per estirar-les, en definitiva, per fer un treball interessant en la relació entre tu, l’espai i la història que viu en aquell espai.

—L’aspecte humà també és un punt d’interès.

—Sí, s’han fet molts treballs en què es veu el pas del temps a través de les persones. N’hi ha un de molt potent, del Pere Formiguera, que es diu Cronos. Durant deu anys, va fotografiar persones del seu entorn familiar i amics, i es veu com els nens es van fent grans, i els adults es van fent vells. Són treballs molt delicats, que ens parlen del pas del temps i interpel·len a l’observador.

—El seu treball, a Tarragona, en què s’ha centrat?

—A instàncies de l’Arxiu del Port, vaig fer dos tallers de refotografia, els anys 2017 i 2019, amb motiu dels actes de commemoració del final de la Guerra Civil. Coincidint amb el segon, vam fer una instal·lació fotogràfica al Port. El treball dels participants al taller va conviure amb una selecció de fotos dels atacs aeris fets per l’aviació italiana. Em va semblar oportú presentar-les en forma de bandera, per donar a entendre que els atacants van fer servir la violència per accedir a l’Estat, i el símbol més rellevant d’un estat és la seva bandera. Paral·lelament, amb els participants al taller, vam fer un treball sobre el terreny amb una selecció de fotos de l’Arxiu del Port i de l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre els efectes d’aquells atacs. Vull assenyalar que, en les dues edicions dels tallers, els participants van fer uns treballs xulíssims. Va ser un públic molt heterogeni, tant professionals de la fotografia com gent interessada en aquest món, perquè això de la refotografia és una cosa molt democràtica, ja que s’entén fàcilment i tothom ho pot tenir a l’abast.