Es doblen les peticions d'informació a Tarragona per demanar asil

A Catalunya, l’any 2019, es van registrar 13.270 sol·licituds d’asil, és a dir, de persones que havent fugit dels seus països per presumpta persecució religiosa, ètnica, política o sexual demanen poder residir al país. De totes aquestes sol·licituds, 11.711 pertanyien a la demarcació de Barcelona, mentre que a la de Tarragona n’hi va haver 251. Catalunya, segons la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CEAR), és el segon territori de l’Estat amb un major nombre de peticions, que posteriorment l’Estat ha de resoldre. Qui gestiona totes les sol·licituds és el Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social, que deriva les més vulnerables a programes socials. En el cas de Tarragona, el Programa estatal d’atenció a persones sol·licitants d’asil i refugiades –finançat pel mateix Ministeri– es va iniciar al maig de 2016. Des de llavors han anat augmentant les peticions d’informació. Al 2017 eren 94 les persones que anaven a les oficines de Creu Roja a informar-se sobre els tràmits, mentre que al 2018 en van ser 186. Al 2019, segons dades de l’ONG, van doblar aquesta xifra fins a posicionar-se a les 409 peticions.

Virginia Romera és una de les sol·licitants d’asil des de l’any 2019. Arribada de Veneçuela al febrer de l’any passat –el seu marit treballava de secretari del Ministeri del Poder Popular per a la Defensa fins que va renunciar per discrepàncies amb el govern–, Romera va viure dels seus estalvis prop de mig any fins que se li van acabar. Durant aquest període, va fer un curs al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) d’atenció sociosanitària, ja que a Veneçuela havia treballat d’infermera en un hospital militar. Quan se li van haver acabat els estalvis, va adreçar-se a Creu Roja, que la van inscriure al programa que consta d’uns primers sis mesos de garantir l’alimentació i l’habitatge i posteriorment mig any més de guiatge en l’autonomia, trobar feina i una nova llar.

«No teníem res, no érem rics ni res, vivíem per les caixes d’aliments que ens donava el govern i quan el meu marit va renunciar ens van treure tots els beneficis», relata Romera, que després d’haver passat per Barcelona i Reus ara viu amb la seva família a Tarragona. «Teníem una vida estable, quan la crisi es va aguditzar era difícil trobar bateria o el cautxú dels pneumàtics i els supermercats estaven buits, no podia comprar el que volgués», continua, «un dia, tornant a casa, vam veure que ens havien entrat a robar, tothom sabia que havia estat la policia. Alguns deien que denunciéssim, però a qui reclames quan són ells mateixos?», conclou. Va ser en aquest moment quan va decidir fer el pas i creuar l’oceà Atlàntic.

S’aprova una petita part

«Ella va tenir sort», comenten Marta Flores, tècnica d’ocupació, i Emma Pérez Pla, referent de les persones refugiades, totes dues de Creu Roja. I és que en alguns casos de peticions d’asil, les resolucions arriben abans ni tan sols que la persona pugui acollir-se a programes socials. Precisament el CEAR lamenta que la xifra d’aprovacions es va situar en el 5% el 2019. El temps que passa des que se sol·licita fins que es dicta la resolució permet a aquestes persones teixir arrelament social, un aspecte que es valora per aconseguir el permís de residència i de treball a partir dels tres anys d’estada al país. El 2019, el Ministeri de l’Interior tenia 124.025 expedients pendents de resoldre arreu de l’Estat.

El fenomen de Llatinoamèrica

Un dels motius que justifiquen l’increment de peticions d’asil és la inestabilitat en diversos països de l’Amèrica del Sud. Al conjunt d’Espanya, les cinc nacionalitats amb major nombre de sol·licituds van ser Veneçuela, amb 40.906; Colòmbia, amb 29.369; Hondures, amb 6.792; Nicaragua, amb 5.931, i el Salvador, amb 4.784. D’aquesta manera, el 80% de les 118.264 sol·licituds van ser presentades per persones de l’Amèrica Llatina. Alhora, continuen arribant refugiats de Síria, on continuen les accions bèl·liques, però majoritàriament ho fan a través d’avions posats pel govern espanyol des dels camps instal·lats en altres països i amb la sol·licitud ja aprovada. Per últim, un altre focus geogràfic des d’on arriben és Ucraïna i Rússia, on també continuen les hostilitats a la zona fronterera o on hi ha persecució contra els testimonis de jehovà.

Creu Roja no tria qui entra en el seu programa –Tarragona és una de les setze províncies que en disposa–, de 41 places, sinó que és el Ministeri. Els beneficiaris reben també assessorament en matèria laboral i cursos de capacitació. En aquest sentit, l’ONG destaca que compta amb un 78% d’inserció laboral un cop finalitza el programa. Per a això, compten amb la col·laboració de 173 empreses, que els tenen en compte de cara a noves ofertes de feina. És el cas de Virginia Romera, que treballa a la Xarxa Sanitària Santa Tecla. La Diputació de Tarragona col·labora amb l’ONG amb el programa d’Itineraris laborals per a persones sol·licitants d’asil –amb 50.000 euros.

L’altra vessant és la mediació perquè puguin trobar un habitatge de lloguer. Alguns propietaris confessen que tenen por que no els paguin i, per això, en sentir la paraula refugiat, els «costa» més. Tot plegat, a banda de permetre trencar la barrera de l’idioma. «A tothom li costa aprendre una llengua en sis mesos, de vegades és indispensable un acompanyament», destaca Emma Pérez.